L'ALZINA SURERA

He passat els caps de setmana, aquest estiu, voltat d'alzines sureres. La gent té l'opinió que l'alzina surera -el suro, com en diuen a la Selva i a l'Empordà- és un arbre lleig... L'alzina surera té un caràcter tan independent, una presència tan esquerpa, que aquesta manca d' amabilitat és interessantíssima. Hi ha pins que semblen de conserva, tan arrodonits i rodonets com só. Un suro és una cosa molt més viva i apassionant. És rugós, cantellut, i sovint dispara les branques en un gest ridícul, com si volgués fer la caricatura dels arbres que han volgut acceptar -satisfets- el seu destí.

L'aprofitament del suro obliga aquests arbres tan soferts a fer un strip-tease lamentable. Quan perden l'escorça perden la força, i perdoneu el to proverbial de la frase. Ara digueu si, sotmesa a aquestes humiliacions, una alzina surera pot ser un arbre gairebé inclinat a somriure i a fer bona cara. El suro viu en una ganyota perpètua prou justificada. No ens estranyi, doncs, el seu posat dramàtic.



Josep M. Espinàs (1927)