ELS ARBRES FRUITERS

Eren uns altres temps quan Molins de Rei era un conjunt de carrers i cases enmig de fruiterars i cal reconèixer que era una delícia. Només sortir de les últimes cases t'endinsaves en una ordenada i cuidada selva de presseguers, pruneres, pomeres i tota classe d'arbres fruiters. Si feies el passeig fins a Sant Vicenç dels Horts per la drecera que començava un cop passat el pont del riu, et senties en el centre d'un món de colors, aromes i belles formes d'una immensitat tranquil.la, ben natural, que omplia els sentits. La mateixa sensació tenies quan travessaves el pont de la cadena i t'acostaves al riu seguint molts altres camins del pla. Fins i tot passant en cotxe per la carretera general notaves que, a costat i costat, una gran verdor o un gran brancatge assenyalava silenciosament que allà hi havia la gran horta de Barcelona. Ara això és en gran part un record. Indústries, magatzems, autopista, és a dir, ciment i asfalt, ho ha arraconat. Encara en queden, de fruiterars, però estan com avergonyits en espais limitats que abans eren immensos, i el gran nombre de pagesos que els conreaven i que omplien de vida aquelles extensions (en l'època de la recollida de la fruita se n'hi sumaven molts més, fins i tot nens) ara són pocs. (...) L'agricultura del pla del Llobregat va rebre un gran impuls a començaments del segle passat amb la construcció del Canal de la Infanta, i la seva època de màxima esplendor cal situar-la entre els anys 1926 i 1933. Llavors s'exportava molta fruita a l'estranger, una mitjana de vint vagons sortia diàriament de la nostra estació de ferrocarril, i en dies punta eren molts més. El predomini de l'agricultura en l'ambient de treball local també marcava el tarannà de la vida i la convivència dels molinencs, que el creixement de la indústria anava canviant cap a una forma de més neguit i més rutina. El pagès, quan plovia, poca cosa podia fer si no era posar ordre al magatzem i als estris o anar a veure, un cop acabada la pluja, què li havia passat al camp o a la vinya i lamentar-se de si havia plogut poc o massa. El teixidor i el peó industrial, en canvi, tenien un ritme laboral sempre igual, més rutinari però gens maltractat per les inclemències del temps i els alts i baixos de la temporada, i això feia que treballadors del camp veterans busquessin una col.locació en la indústria. Els pagesos recorrien cada dia els camins enmig dels fruiterars, a peu o en carro, anant i tornant de la feina, i n'hi havia que feien parada i conversa amb cada pagès que es creuaven: que si el temps, que si la collita, i també temes extraagrícoles eren comentats extensament. Alguns s'hi entretenien molt perquè eren molt xerraires. Uns quants pagesos, segons s'explica, van conjurar-se un dia per tal de donar, un darrera l'altre, tanta conversa com aguantés a un que passava a diari que era un garlaire, de manera que arribés al seu camp a l'hora de plegar. Conten que ni va poder arribar-hi.

Pere Madorell i Muntaner