|
||
I és que aquest riu és tan bonifaci que tothom n'hi fa sac i soga. Quan un el deixa, l'altre l' entoma, l'agafa per l'orella, se l'endú cap a casa, el fa sirgar i després l'engega. El veieu tan domesticat que us dóna la mateixa sensació d'un gosset de clavetaire que, amb la llengua fora i la mirada vaga, fa moure amb les potes la roda de la manxa, mentre l'amo canta, o xerra, o repica el martell sobre l' enclusa. Ja n'és de bon jan. Però, tot d'una, es rebel.la. Ell es recorda que té una dèria; sí, una dèria que li esponja el cor. Tothom ho sap, que està enamorat de Barcelona. Ell no escolta ningú. Va a la seva. Més avall de Navarcles, els de Manresa li posen paranys i el criden perquè entri una estona a descansar. A descansar?... No l'enganyaran pas. Massa la coneix, aqueixa cançó. Ja descansarà quan sigui mort. Camps a través, s'esquitlla com una fura, s'ajunta amb el Cardoner, dóna una ullada a Montserrat i continua avall, tricu-tricu, com si l'empaitessin. Duu pressa, frisa, gamba, corre. Barcelona és a prop. Totes les coses l'anuncien i la proclamen, la seva gran bellesa. Ell, l'humil pageset, per fer-la contenta i rendir-li la voluntat, li duu flors i fruita i tota la frescor i tota l'alegria que ha collit per les muntanyes. Qui sap ell del món i de les seves iniquitats! Passat Martorell li comença d'agafar por. Va tot remís i insegur. ¿De què li ha valgut tan glatir? Si en ve, de lluny! Si n'hi ha soferts, de tràngols! Si n'ha saltats, de barrancs i precipicis... I, tanmateix, quan s'ha vist a la vora de Barcelona, se li ha posat un nus a la gola i no ha tingut pit d'atansar-s'hi ni dir-li res. Mireu-vos-el, el babau! Com fan els bons enamorats, s'ha ajupit als peus de l'amada i, per comptes de paraules, tot s'ha eixamorat per la plana i s'ha posat a escampar les flors, els fruits, la frescor i l'alegria que li duia. |
||
Joan Santamaria (1886-1955) |
||
|
||
|