EL LLOBREGAT
I és que aquest riu és tan bonifaci que tothom n'hi fa sac i soga. Quan un el deixa, l'altre l' entoma, l'agafa per l'orella, se l'endú cap a casa, el fa sirgar i després l'engega. El veieu tan domesticat que us dóna la mateixa sensació d'un gosset de clavetaire que, amb la llengua fora i la mirada vaga, fa moure amb les potes la roda de la manxa, mentre l'amo canta, o xerra, o repica el martell sobre l' enclusa. Ja n'és de bon jan. Però, tot d'una, es rebel.la. Ell es recorda que té una dèria; sí, una dèria que li esponja el cor. Tothom ho sap, que està enamorat de Barcelona.

-I tindràs gosar de fer-li l'aleta?- li pregunta la gent que el troba pel camí, en veure'l tan il.lusionat-. ¿Ja saps que és una de les més riques i galants pubilles?

Ell no escolta ningú. Va a la seva. Més avall de Navarcles, els de Manresa li posen paranys i el criden perquè entri una estona a descansar. A descansar?... No l'enganyaran pas. Massa la coneix, aqueixa cançó. Ja descansarà quan sigui mort. Camps a través, s'esquitlla com una fura, s'ajunta amb el Cardoner, dóna una ullada a Montserrat i continua avall, tricu-tricu, com si l'empaitessin. Duu pressa, frisa, gamba, corre. Barcelona és a prop. Totes les coses l'anuncien i la proclamen, la seva gran bellesa.

Ell, l'humil pageset, per fer-la contenta i rendir-li la voluntat, li duu flors i fruita i tota la frescor i tota l'alegria que ha collit per les muntanyes. Qui sap ell del món i de les seves iniquitats!

Passat Martorell li comença d'agafar por. Va tot remís i insegur. ¿De què li ha valgut tan glatir? Si en ve, de lluny! Si n'hi ha soferts, de tràngols! Si n'ha saltats, de barrancs i precipicis... I, tanmateix, quan s'ha vist a la vora de Barcelona, se li ha posat un nus a la gola i no ha tingut pit d'atansar-s'hi ni dir-li res.

Mireu-vos-el, el babau! Com fan els bons enamorats, s'ha ajupit als peus de l'amada i, per comptes de paraules, tot s'ha eixamorat per la plana i s'ha posat a escampar les flors, els fruits, la frescor i l'alegria que li duia.


Joan Santamaria (1886-1955)

Vocabulari
  • entoma: toma. Copsa parant la mà o un mocador, el davantal, una borrassa, etc., (alguna cosa que cau, que li tiren).
  • fa sirgar: fa treballar.
  • clavetaire: persona que fa o ven claus.
  • enclusa: bloc d'acer de forma característica que s'utilitza en els treballs manuals de fotja i sobre el qual es treballen els metalls a cop de martell.
  • ser bon jan: home de geni bo, que a tot diu que sí.
  • fer-li l'aleta: el colom i altres ocells, sol.licitar la femella.
  • glatir: el cor, bategar amb força.
  • eixamorat: humitejar parcialment, mig remullar.