|
||
|
A la Natàlia, l'aeroport li semblà més gran i més clar i amb molt més de tràfec de com se l'havia imaginat. S'hi passejava gent de tota mena, hi havia moviment, i els llums indicadors assenyalaven entrades i sortides d'avions amb bastant de freqüència. Mentre esperava que el tapis roulant li portés la maleta i dues bosses, magre equipatge, la Natàlia mirava distreta les persones del seu voltant. L'home que li parlà dels grans avantatges de la colònia Puig, l'exportarem arreu d'Europa, una colònia catalana que ha fet la volta al món, s'havia col.locat, per sort, a l'altre extrem. Les dues monges irlandeses miraven de gairell, com totes les monges, i s'esperaven ben juntes. La dona que duia els llavis de color vermell foc, com una maniquí dels anys cinquanta, mirava amb delit les vidrieres que sortien al vestíbul, deu buscar algú, el senyor que llegia el New Statesmen, que fumava amb pipa i feia el posat d'un professor de l'Institut Britànic, comprovava la seva hora i la del rellotge de l'aeroport. Per fi arribaren els equipatges i les formigues-passatgers enfilaren amb disciplina, i amb més o menys somnolència, cap a les portes que sortien a fora. La Natàlia Miralpeix dubtà un moment: podia agafar l'autobús d'Ibèria, que la deixaria a la plaça d'Espanya, o un taxi. Li havien sobrat unes quantes, poquíssimes, lliures esterlines pobre Jimmy, el seu capital, i les havia canviades a l'aeroport de Heathrow. Per sort, la lliura cada vegada anava més alta i li feren un bon canvi. Va aixecar el braç i aturà un taxi. Es girà per donar una darrera ullada a l'aeroport, caram, hi ha un mural d'en Miró, reconegué els trets màgics i suposadament infantils del pintor català i va somriure, ja sóc a casa. |
||
Montserrat Roig (1946-1991) |
