|
||
Catalunya triomfant... L'Oriol Martorell sembla la versió moderna del Crist de Taüll. La suor compartida d'aquella plaça quadriculada, immensa, els xiulets! -amb quin odi però amb quanta basarda encara!- als hel·licòpters que sobrevolaven Sant Boi, la feliç segregació d'hormones integradores. Mirava el rostre solcat de l'Antonio de llunes múltiples, beatífic, com l'aparició, entre serè i entusiasmat. No cantava, però se'l veia travessat. Abans d'arrencar la marxa -era un diumenge de color de margarina amb l'aire espès entre xirmis-, havia explicat a tots el per què de les dues banderes cosides, clavades als dos pals d'escombra: Era en Lloveres, de la SEAT. Li deien l'avi. Havia destacat, l'any 1971, durant la mobilització per aconseguir que canalitzessin el riu. Cridava amb el pitjor català del món: canalissassiòn, canalissassiòn! Tots riuen. Sempre com gat i gos. Ara en Lloveres en clissa l'ull i em clava un cop de colze. S'ha adonat de com és de beatífic el posat de l'Antonio. Em fa, amb els dits, la indicació que el fotografiem. Prenc la Konica, tan menuda, tan automàtica. Em separo, per darrera d'en Lloveres, i clic-clic. Se'm gira l'Antonio, entre sorprès i indignat: S'atura en sec. L'himne solca les ones hertzianes, apuntant cap a les orelles del Martín Villa, de l'Arias Navarro, del Sánchez Terán. El puny de l'Oriol Martorell apuntava cap al cor d'uns mesells-usurpadors, ai!, de la terra més ufana, ai! sota la capa del sol-post. Sentíem la solemnitat de l'hora. I la ràbia càlida que en mi havia pogut esclatar. Ens miràvem als ulls, atordits, sorpresos, com si ens acabéssim de conèixer. El telegrama de Tarradellas, de l'exili estant, o la crida encadenada de Lluís Xirinacs, feien costat, fraternals, al fang de les xiruques, a la suor, al neguit, encara, quan a l'entrada del poble advertíem tantes amenaces verdes. Aplaudíem fins a sentir que ens bullien les mans. L'Antonio feia voleiar els plas amb grocs, vermells i verds barrejats. |
||
Ignasi Riera (1940) |
||
|
||
|