11 DE SETEMBRE DE 1976
Catalunya triomfant... L'Oriol Martorell sembla la versió moderna del Crist de Taüll.

-Tots, més fort! Fixeu-vos en el gest del braç, no us mengeu les síl·labes: Catalunya
triomfant tornarà a ser ricaiplena en-da-rre-rakestaGEN!

-No és txèn sinó gent, m'enteneu? Apa, som-hi, tots...

La suor compartida d'aquella plaça quadriculada, immensa, els xiulets! -amb quin odi però amb quanta basarda encara!- als hel·licòpters que sobrevolaven Sant Boi, la feliç segregació d'hormones integradores. Mirava el rostre solcat de l'Antonio de llunes múltiples, beatífic, com l'aparició, entre serè i entusiasmat. No cantava, però se'l veia travessat. Abans d'arrencar la marxa -era un diumenge de color de margarina amb l'aire espès entre xirmis-, havia explicat a tots el per què de les dues banderes cosides, clavades als dos pals d'escombra:

-Nadie me dirà que no sea andaluz. Nadie me lo puede decir. Nadie me robarà el color a tierra que tiene la tierra de mi tierra. Preguntádselo a Rafaela, la catalana. Ella estuvo en mi pueblo la Navidad pasada. Cuéntales, Rafaela...

-Deixa't d'hòsties, Antonio. Ja ho sabem que ets andalús. Com jo del Pallars. Però avui és la Diada, avui toca la senyera.

Era en Lloveres, de la SEAT. Li deien l'avi. Havia destacat, l'any 1971, durant la mobilització per aconseguir que canalitzessin el riu. Cridava amb el pitjor català del món: canalissassiòn, canalissassiòn!

-Ya lo sé, leche. Però a mi que no me quitéis ustedes el blanco y el verde de mi tierra, cosidos a la vuestra...

-Ai carall d'home!. ¿I què vol dir això de la vuestra? Que no ho és de teva, bonifacio?

-Tú ya me entiendes, joder. Que te da ahora mismo por el sermón y el escapulario: tan tuya como mía, ya lo sé. Pero no la de donde yo nací. Y si no lo quieres entender, que te den por el culo sin que te guste, Lloveres.

Tots riuen. Sempre com gat i gos. Ara en Lloveres en clissa l'ull i em clava un cop de colze. S'ha adonat de com és de beatífic el posat de l'Antonio. Em fa, amb els dits, la indicació que el fotografiem. Prenc la Konica, tan menuda, tan automàtica. Em separo, per darrera d'en Lloveres, i clic-clic. Se'm gira l'Antonio, entre sorprès i indignat:

-¡Me cago en la puta coja...!

S'atura en sec. L'himne solca les ones hertzianes, apuntant cap a les orelles del Martín Villa, de l'Arias Navarro, del Sánchez Terán. El puny de l'Oriol Martorell apuntava cap al cor d'uns mesells-usurpadors, ai!, de la terra més ufana, ai! sota la capa del sol-post. Sentíem la solemnitat de l'hora. I la ràbia càlida que en mi havia pogut esclatar. Ens miràvem als ulls, atordits, sorpresos, com si ens acabéssim de conèixer. El telegrama de Tarradellas, de l'exili estant, o la crida encadenada de Lluís Xirinacs, feien costat, fraternals, al fang de les xiruques, a la suor, al neguit, encara, quan a l'entrada del poble advertíem tantes amenaces verdes. Aplaudíem fins a sentir que ens bullien les mans. L'Antonio feia voleiar els plas amb grocs, vermells i verds barrejats.



Ignasi Riera (1940)



Vocabulari