EL PRÍNCEP DE VIANA
El poble, d'ànima tendra i subtil, corobert a tot sentimentalisme, es féu seva la dissort del malaurat príncep de Viana i el rodejà de l'aurèola llegendària que sublima i immortalitza els herois.

La tradició diu que el príncep de Viana morí emmetzinat. La seva madrastra se'l volia treure del davant i li donà un beuratge verinós. Cercava qui li venguès unes metzines ben actives i ben dissimulades alhora. El baró d'Aramprunyà li parlà d'un jueu vassall seu molt entès en bruixeria i males arts, prou poc escrupulós per a fabricar les metzines desitjades. El baró serví de mitjancer. El jueu demanà tres mil unces en or, que la madrastra no trobà inconvenient a pagar. Les metzines eren fetes amb un gran nombre d'herbes, i amb tres gotes n'hi hagué prou per causar la mort de l'estimat príncep. En terme de Begues, vora el destruït castell d'Aramprunyà, hi ha una pagesia anomenada "Can Soler", que hom encara assenyala com la casa dels jueu que proporcionà les metzines.

Era tanta la passió que el poble sentia pel príncep de Viana, que així que morí corregué la veu que, en premi al seu sofriment, l'havien santificat. El poble acudí tumultuosament a la sala del Tinell del vell palau dels reis d'Aragó, on fou exposat el seu cadàver, més amb l'afany de venerar el sant que d'honorar el príncep. Tot Barcelona i molta gent de fora acudí en munió al lloc que ahir era església de monges de Santa Clara, al carrer dels Comtes de Barcelona, davant de la porta de Sant Iu de la nostra Seu, on estigué exposat el cos del príncep. Hi anà una mare amb la seva filla esperitada, que a la sola vista del cadàver restà completament guarida. La nova corregué ràpidament per la ciutat, i tota mena de malalts acudiren al palau, àvids de trobar la salut miraculosament.(...)

La creença en la santedat del príncep arribà fins al punt d'incloure'l entre el seguit de sants que om retreia i anomenava en fer una crida o pregó públic; així és, doncs, que el pregoners del consell barceloní en llurs crides per impetrar el favor de sant Jordi i el de Madona Santa Maria, reclamaven, també el del benaventurat Carles. El comte de Pallars, general de les forces populars que lluitaven contra les de Joana Enríquez, que s'havia fet forta a Girona, en una lletra dirigida als consellers de Barcelona explica que la seva gent cobrà gran coratge, ja que veieren el benaventurat Carles, que, des de dalt dels núvols, els animava i encoratjava en la brega. El comte fa constar, tot amb tot, que fóu només la tropa qui el veié, car ell no l'havia vist.

L'odi a la mala madrastra i al seu feble marit, el rei Joan II, van augmentar encara més i més en l'ànima del poble, i, segons veu popular, li fou tret el qualificatiu de Joan doneta, que prengué cos en el llenguatge i que ha esdevingut proverbial als marits poc enèrgics que es deixen governar per la dona.

Molts anys després de la mort del príncep Carles, acabades ja les dues guerres civils que van dividir el país, i apaivagats els esperits, un dia el rei Joan II, amb un gran seguici de cortesans, sortí de cacera pel Baix Llobregat. Voltant pels sorrals de vora mar es va perdre i sense adonar-se'n es trobà sol i allunyat de la seva gent. Afanyós de trobar els seus, caminà i més caminà, però fou debades, car no assolia sortir d'un espès herbei on s'havia entaforat sense veure ningú dels seus. Per fi, es topà amb un desconegut que també caçava, i li preguntà per on havia de tirar per fer cap a poblat. El desconegut, molt secament, li indicà un camí. Joan II el seguí, però en lloc de menar-lo cap a terra forta i lloc poblat l'endinsà més encara en el sorral i el menà a un gros estanyol, on, sense adonar-se'n, caigué. Per més que maldà no pogué alçar-se'n i hagué de passar tota la nit en la mullena.

L'endemà, la seva gent, que en tota la nit no havien deixat de cercar-lo, el van trobar tot capolat i mig mort. El rei, que ja era vell i xacrós, no pogué resistir l'estrall i al cap de pocs dies morí. Hom creu que el desconegut que tan malament va guiar-lo era l'ànima del príncep de Viana, que es venjà dels mals tractes de què el seu pare l'havia fet objecte en vida. El clot on segons la tradició va caure Joan II ha subsistit fin fa pocs anys; desaparegué amb la campanya de sanejament portada a terme per la Diputació de Barcelona a primeries del present segle. En record de la tradició, era conegut per L'Olla del Rei.(...)



Joan Amades (1890-1959)