EL BAIX PENEDÈS
El Baix Penedès, des del punt de vista de la situació geogràfica, sempre m'ha fet pensar en un d'aquells països del golf de Guinea que s'esforcen a treure el cap al mar. Són països allargats, com fitxes de dòmino -a vegades més exactament prims, com llàpissos- que tenen una estreta sortida a la costa. Comparem la configuració del Baix Penedès amb la de la majoria de les comarques del litoral i veurem que la tendència és allargar-se precisament sobre el mar, és a dir: abunden les comarques apaïsades, i la comarca vertical és una excepció. El Baix Penedès i la Selva són les dues excepcions. (...) Si jo digués que del Baix Penedès m'agrada més l'interior que la costa no seria prou just. M'agrada l'interior absolut, els racons de vinya o d'avellaners que semblen tancats en l'aire propi, que fa com una capsa invisible; però també m'agrada el país en aquest punt delicat on s'uneix l'interior i la costa, aquests turons que semblen les frontisses entre la muntanya i el mar. Aquí es conserva tot el perfum de la terra endins i, alhora, arriba la llum de mar enllà. Fa bo de mirar el mar ample sentint-se l'esquena guardada per una altura sòlida. L'estricta cinta de platja, en canvi, no em sembla que sigui especialment suggestiva, considerada com a paisatge. Però és evident que seguir considerant la platja com un paisatge és un atavisme, la demostració d'un esteticisme crònic, o si voleu dir-ho d'una altra manera, ja són ganes de filar prim i d'empipar. La platja és per banyar-s'hi, vet-ho aquí. Tot el demés són contes de la vora del foc. Entesos, entesos. Tinc la impressió, doncs, que la platja del Baix Penedès és una bona platja; el fet que jo sigui un banyista ridícul no em permet d'assegurar-ho amb autoritat personal, però milers de persones expertes i practicants han dictat sentència favorable. La prova n'és el progressiu poblament de la línia Cunit-Calafell-Comarruga, ran de mar -i fins i tot a la part de dalt de la carretera.
Josep M. Espinàs (1927)