Teulada, sí, però també aire lliure. Els obradors sobreeixien de les cases, i com qui diu de cada porta sortia una indústria. En no pocs oficis el treball es feia al carrer, ran de portal uns, en plena via d'altres. Ací l'espardenyer escamarlat a la banqueta, el cos brandant de bon aire el compàs de les mans que a giravolts i espirals convertien una llarga trena de cànem en una sola perfectament afaiçonada; allà el baster, sastre d'animals, assuaujant les corbes del collar de treball o bé encastant la rialla dels picarols en els arreus de festa: enllà el seu compare, el ferrer, calçant les haveries amb ferradures exactament a mida, ara picant ferro, ara -sabater i pedicur tot d'una peça- tallant i raspant el casc de l'animal. I encara l'esparter assegut per terra, retorcent hirsutes serpentines o sedoses palmes, segons que hom li demanés cabassos o bé senalles. I no hi mancava aquella subtilíssima aranya del sedassaire, ara teixint cerres, ara filferros, atent a les necessitats del garbelleig. I els boters, és clar; els boters, que eren gran colla, i que essent-hi a la vora encara no veien eclipsar l'esplendor de llur ofici, aquells boters que feien rodolar de gairell les bótes ventrudes de la botiga al carrer i del carrer a la botiga, i pica que pica per encaixar bé els cèrcols en la corba estructura. I els carreters, no cal dir: els carreters, els constructors de carros, que s'havien de menester quasi tota l'amplada del carrer per a ells sols, mal fos per encaixar la complicada geometria de les rodes, des del massís botó fins al pesant cèrcol de ferro que a passes es dilatava entre flames; aquells carreters traçuts i aquell feineig espectacular que havien d'entrar tan dins del cor de Guimerà, que amb els anys no sols faria una precisa i perfecta evocació sinó que els erigiria en l'arbre mestre del seu més famós monòleg.
|
