VENDRELL S'HA CONVERTIT...
Vendrell s'ha convertit, per a la gent de la carretera, en el símbol de la pressa. La ciutat no n'és pas, d'apressada, de frenètica, de nerviosa; ben al contrari, més aviat és pacífica, tranquil·la. Vull dir que s'ha convertit en el símbol de la pressa dels qui s'hi acosten -perquè això sí, si al Vendrell s'hi fica poca gent, se n'hi acosta molta. És una qüestió de carreteres. El Vendrell és el punt desllorigador d'una creu d'itineraris, concretament de quatre carreteres fonamentals: la de Vilafranca-Ordal-Molins de Rei-Barcelona; la de Vilanova-Sitges-Castelldefels-Barcelona; la de Tarragona-València i la de Valls-Montblanc, camí de Lleida. Tothom que circula de Barcelona a Tarragona, o a l'inrevés, hi ha un moment que es planteja la tria: per la costa o per l'interior. El Vendrell és qui dóna o qui recull les cartes d'aquest joc, i és curiós que aquesta plataforma de distribució estigui situada en una de les comarques més estretes de Catalunya. Aquesta funció vendrellenca és tan activa que tothom està pendent del Vendrell -de si ja hi som, de si ja es veu el campanar- i gairebé ningú no sap, o no recorda que això és el Baix Penedès. L'automobilista, quan és aquí, més que la ciutat mira el seu rellotge, i calcula com va de temps, i quan arribarà a Tarragona o a Barcelona. Per això deia que el Vendrell s'ha identificat amb la pressa, i per això, també, ben poca gent s'hi atura. I és llàstima, perquè és una vila que conserva molt de caràcter, no tan sols un caràcter arquitectònic -hi ha algun esdifici ben bonic- sinó aquella disposició i aquell aire propis d'una capital de comarca de dimensions agradables i antiga tradició.
Josep M. Espinàs (1927)