A Guimerà, però, li agradava més el Vendrell que no pas Barcelona. Hi trobava més espai, més llum, més aire,
que no pas en aquella ciutat de carrers estrets i de cases altes, escanyada en un mur de pedra que justament
llavors començaven d'esvorancar. I no tenia conflictes d'ordre sentimental com els que justificaven les oposades preferències
de la seva mare. Això no vol dir que de bones a primeres no se sentís també foraster, i no li fes una mica de cosa aquell no entendre's ni amb els
grans ni amb els petits. Però era una altra cosa. I tothom estava per ell. I la cordialitat esborrava de seguida el mal efecte que li haguessin pogut fer
aquelles rialletes mal dissimulades o no gens dissimulades quan allò del no entendre arribava a ser excatament l'entendre al revés. Però en això estaven tots
a la recíproca, i allò del riure anava ben bé a mitges; perquè si bé és cert que els nois canaris eren molt divertits quan, repetint un mot català caçat al vol, el trabucaven lamentablement, també ho era que quan els catalans se les emprenien a voler parlar
castellà, el castellà que els sortia era tan indissimuladament bàrbar que n'hi havia per llogar-hi cadires.
|
