Recordava, especialment, una nit estranya, la penúltima que
passàvem sols, a la casa de Calafell. A la tarda s'havia girat
una mica d'aire, i a la nit la mica d'aire era vent, un vent
arrauxat, poderós, que semblava que havia d'emportar-se pels
aires la casa i tot el que hi havia a dins. Nosaltres dinàvem
sempre a la fonda i sopàvem i esmorzàvem sempre a casa, i aquell
vespre, havent sopat, vaig demanar a l'Adela que sortís amb mi
al terrat, a dalt de tot de la casa a plantar cara al vent. No
es va fer pregar, i això que encara fresquejava, per aquell
temps; i així vam sortir a la nit, al terrat, ben agafats l'un
a l'altre, gairebé encegats pel vent, que xiulava en els arbres,
en els fils elèctrics, en els filferros d'estendre la roba,
mentre ça i lla petaven portes i persianes i de tant en tant se
sentia esclatar un vidre que dringava, a les cases veïnes. No vam
passa més de deu minuts, així, en la fosca, ventejats, sentint-
nos emportats pel vent nocturn i rauxívol; però en aquells deu
minuts ens sentíem valents i ferms, capaços de tot, com ho érem
d'acarar-nos al vent i resistir-hi.
|
