ELS PARDALS DE LA RAMBLA
Fa una quants anys que els pardals d'aquests volts es reunien en els arbres del Passeig d'Isabel II, davant per davant de Llotja. Sota d'ells, a mitja tarda, els jugadors de Borsa, per als quals s'havien tancat ja les portes de la sala de contractació, seguien operant amb llur cridòria de sempre, indiferents als esquitxos que llançaven els ocells i a la xerradissa alegre que eixia de llurs becs. Com si els avalots del crac els haguessin espaordit, o la indiferència de l'acalorat jugador els fos antipàtica, aquelles miríades de pardals van desacampar d'allí i se'n van venir a la Rambla. ¿Qui no els veu anys ha alegrant cada tarda la més concorreguda de les nostres vies, ajocats, arrodonits com estranya fruita al llarg del brancatge cada nit? Tots els arbres que van del carrer Nou a la Boqueria en són plens. Llur nombre és incalculable. Així que han clos els ulls, ni els raigs enlluernadors de la llum elèctrica, ni l'estrèpit dels cotxes, ni els focs de bengala i la gatzara del Carnaval, no els desperten. Filòsofs a llur manera, i amb el tant me fa de qui no té rei que el governi ni papa que l'excomuniqui, viuen, festegen, es besen i s'ajunten damunt dels nostres caps a la vista de tothom, i damunt dels nostres caps, a l'hora arribada, s'adormen tan tranquils, rient-se del traüt que encara ens dem en plena nit. (...)

La Rambla ja és per a ells el pati d'esbarjo d'un col.legi. Ni el brogit de la gent, ni la cridòria dels venedors, ni el rebombori de cotxes i tramvies, ni l'espetec dels fuets, no els espanten. S'han fet amb nosaltres, i vénen cada tarda a fruir d'aquell moviment. (...)

Renunciem a treure's d'allí: la Rambla és d'ells durant el curs. I dic durant el curs perquè, en arribant el juny amb les vacances de l'estudiant, ells se n'aniran d'allí com els estudiants a casa. Busqueu-los-hi a l'estiu: no els hi trobareu. Però vindrà el setembre, i ja els tornem a tenir: ells han d'hivernar amb nosaltres. Ens han pres el pols; han vist que, amb tot i els quartets que ens fan gastar en benzina, som incapaços de fer-los dany; saben que ens alegren el cor, que ens distreuen la vista vagarívola, que ens fan gràcia llurs lleugeres entremaliadures, que admirem com un gest de picardia l'acudit que han tingut de buscar en el blau de la ciutat l'escalforeta que, pobrissons!, no trobarien a camp ras per a dormir en temps de geliu... i estan ja segurs de la nostra estimació i cultura.

Que ningú no els toqui! ¿Si els haguéssiu contemplat com jo, convertits en borrallons de llana, tremolant de fam i fred dalt de les branques folrades de glaç, aquella nit memorable de l'última nevada!... Quin condol! Un hom hauria volgut inspirar- los prou confiança perquè se n'haguessin entrat pels balcons.


Narcís Oller (1846-1930)

Vocabulari