RECORDO UN ALTRE VIATGE,...

Recordo un altre viatge, més breu, i que et donà un nou descobriment. Car cada viatge és una ofrena, en cada viatge hi ha un present. Una matinada de primavera tu, Gerard, la mare i el pare anàreu a Arenys de Mar al casament d'una noia amiga del pare. Eixíeu tan aviat perquè calia ésser-hi abans de les onze del matí, hora del casament. Podíeu haver-hi anat amb tren, que hauria estat més còmode i més ràpid. El pare, però, s'entestà, tal vegada per ingènua vanitat, anar-hi amb cotxe. Tu també preferies el viatge en cotxe -que et semblava més pintoresc- car, en tren, els arbres i les cases corrien massa de pressa. (De resultes d'aquella anada a Arenys, Gerard estigué tan malat que tothom creia que no en sortiria.) En lloc de la berlina, el pare havia volgut la victòria. -Ja no fa fred- digué. Però, malgrat les paraules del pare, i malgrat que la capota de la berlina era posada, feia fred! Damunt les cames us posaren una manta de llana que el pare, que tenia la mania que tot el de fora era millor que el de casa, havia dut d'Anglaterra. i el cotxe arrencà carrer del Bogatell avall, cap a la carretera de Mataró. Damunt l'empedrat dels carrers gairebé deserts, sonava el trot compassat del cavall. Encara hi havia els fanals encesos, d'un blanc tacat de verd, d'una claror lívida. Encara, de tant en tant, a terra, damunt la vorera, brillava, roig, el fanal del sereno. El cel era agrumollat d'estels tremolosos, i fins que arribàrem al Poble Nou no apuntà el dia, damunt la negror dels terrats, amb una pàl.lida claror, que sols n'era la prometença. Trobàveu obrers que, vestits de blau i amb tapaboques -no feia fred, havia dit el pare-, eixien del treball nocturn. Passàveu per davant de fàbriques que tenien les finestres il.luminades i a l'interior de les quals se sentia la remor trepidant de les màquines. Als environs de Sant Adrià començà a clarejar i la ciutat -fàbriques negres, cases de pisos- quedà enrera. Trobàveu grans carros de vela, carregats de verdures, amb el carreter dormint i un gos vetllant, que anaven lentament, lentament, camí de la ciutat. I als teus ulls meravellats aparegué la mar. (A Barcelona mai no l'havies vista. L'aigua fètida i negra del port no és la mar.) Quin descobriment magnífic per als teus ulls d'infant que volia ser pintor! Quina meravella, la mar! La tenies a mà dreta, passats els rails del tren -a mà esquerra hi havia els camps, les masies, les muntanyes-, plàcida com un llac, llisa com un llac. Sota la claror de l'alba -feta de blau, de gris, d'algun toc de rosa-, la mar semblava de nacre i el cel, de seda. Tan sols quedava encès un estel. El gris començava a fondre's en el rosa i esdevenia un morat clar. Augmentava el rosat del cel, que feia més nacrada la mar. Començaven a destacar els colors del camp: el siena i l'ocre de la terra, el verd empolsat de rosada de les verdures, el verd ombriu d'uns xiprers damunt la blanca façana d'una masia. (...)

Lluís Capdevila (1895)