| LA RECONQUESTA DE BARCELONA |
|
|---|
El comte tenia al seu palau un pare i una filla moros en qualitat d'esclaus, i aquests feren amb llums uns senyals als seus companys que voltaven pels afores de la ciutat de manera que, quan sortia la força catalana, els moros ja n'estaven assabentats i els esperaven. Al Pla de Matabous, situat entre el turó de Montcada i Cerdanyola, foren esperades les forces barcelonines, i s'entaulà una crua batalla, en la qual els cavallers catalans van ésser delmats i quedaren ben pocs supervivents. El comte aconseguí escapar-se i va córrer cap a Guanta, on havien quedat uns quants cavallers per guardar el castell. Els moros el van perseguir. El comte cregué que fóra aviat rendit el castell si ell hi entrava i que cauria presoner. Per escapar-se del perill va amagar-se en una cova de sota la fortalesa, coneguda encara avui per la "Cova del Comte", però hi fou descobert. Segons els costums de la guerra moros, li van tallar el cap.
La ciutat de Barcelona esperava conèixer el resultat de la brega, car en depenia la seva sort. La nova no es féu esperar. Els moros, triomfadors van arribar fins a les portes mateixes de la ciutat i, amb una ballesta segons altres, van llançar la testa del comte des de fora de les muralles a dintre de la ciutat. Fou tirada des de l'indret on avui hi ha el carrer de Basea; és creença molt corrent que aquest mot, que no té cap significat dintre del llenguatge actual, és una corrupció del mot "bassetja", o potser "ballesta", en record d'haver-se servit els moros d'un d'aquests instruments per a llançar dintre la ciutat la testa de Borrell II.
Per aquells temps, el palau comtal estava situat prop de la muralla per l'indret que donava al carrer al.ludit; de manera que la testa del comte anà a parar en una de les terrasses del palau, precisament als peus de la comtessa esposa de Borrell, que amb ànsia esperava noves del seu marit.
Una altra tradició parla de manera ben diferent.
Els alarbs havien envaït la nostra terra amb una fúria tan salvatge, que la ciutat de Barcelona havia quedat gairebé arrasada i reduïda a runes, havent-ne fugit tots els nobles cavallers i gent d'armes, junt amb el seu comte Borrell II. A la ciutat de Manresa van trobar-se un gran nombre de cavallers i nobles, i decidiren de reprendre des d'allí la campanya contra els moros; demanaren al Papa que els fes ajudar pels altres cavallers cristians i prometeren, al mateix temps, de concedir grans honors i terres a tots els qui posessin llurs armes i gents al costat de les poques tropes amb què comptava el comte Borrell. L'ajuda rebuda fou molt escassa, ja que tots els homes que varen poder reunir eren en nombre molt exigu per a poder plantar cara als moros, que eren molts i molt aguerrits.
Quan es disposaven a emprendre la brega un xic alacaiguts per l'escassetat del nombre, comparegué un jove alt i ben plantat, cobert de robes blanques, que portava damunt del seu pit una grossa creu vermella i una l'altra d'igual al seu escut i armat d'una llança llarga i punxant. Així que la batalla va començar, el cavall blanc que muntava el guerrer desconegut va esdevenir com de foc i es llançà furiosament entre les rengleres mores repartint a creu i contra creu furioses llançades que feien caure a cada cop dotzenes de moros esmaperduts i ferits de mort a la seva sola vista. Aquell cavaller desconegut va lluitar furiosament i féu un estrall tan fort entre els musulmans, que aviat es varen batre en retirada i feren fàcil i possible la nova entrada dels cristians a la ciutat comtal de Barcelona, perduda pocs dies abans.
Tots els braus lluitadors restaren admirats del braó i la valentia del jove guerrer desconegut, i entre ells es preguntaven qui podia ésser, puix que ningú no el coneixia, i d'on havia pogut sortir.
L'host cristiana féu la seva triomfal entrada a la ciutat pel portal de Mar, situat aleshores en el lloc on avui hi ha la plaça de l'Angel, capitanejada del cavaller desconegut, que, tot i la molta sang sarraïna que havia vessat, portava el seu vestit més blanc que mai, i la seva creu vermella, de robes i d'escut brillant i relluent com si estigués animada de meravellosa vida. En arribar el cavaller enmig de la plaça de Sant Jaume, aleshores petita i esgaiada, el seu cavall de foc esdevingué com de carn i alçant, el cavaller, la seva llança enlaire i vers el cel, hi féu tres vegades el senyal de la creu i desaparegué. Tots els cavallers i les gents d'armes que el seguien cregueren que es tractava de sant Jordi, que havia volgut defendre i salvar Catalunya de les hordes musulmanes. Els nostres cavallers i Catalunya tota el prengueren per patró i la seva creu passà a formar part de l'escut de Barcelona i de moltes altres ciutats i viles, i els nostres guerrers, abans d'emprendre cap lluita, s'hi encomanaven i n'obtingueren sempre gran protecció, sobretot si es tractava de moments en què lluitaven contra gent agarena.
La seva intervenció li és atribuïda en nombroses batalles, i en molts llocs alterosos i en ribes de nombrosos corrents d'aigua s'ensenyen els senyals de les ferradures del seu cavall de foc i la petja de les seves potes no ferrades com a senyal del seu pas i record de la seva miraculosa intervenció en diferents fets d'armes. Els nostres guerres lluitaven al crit de "Sant Jordi, firam!, firam!" amb què s'enardien per a la lluita i cobraven la protecció del sant. En alguns casos, per la seva intercessió, el cavall de qui l'invocava esdevenia de foc com el del sant i follament trescava per entre l'enemic, fent els més terribles estralls, com si fos el mateix sant amb ses protegides armes i el seu cavall el qui bravament lluitava.
Joan Amades (1840-1905)