L'ÚLTIM XISCLE

L'altre vespre, devia ésser per lla un quart de deu, que tot plegat vàrem dir: -Ai, ai, quin xiular més estrany que fa aquesta màquina del carril!- Era un xiular desesperat cap a Sarrià... El cor em va fer un salt. Era l'últim tren de l'últim dia. El tren de Sarrià ja no correria més. L'endemà -ja ho havia llegit en el diari- l'endemà començava la tracció elèctrica. Ja no el sentiríem xiular mai més aquell tren de Sarrià: aquell xiscle erra un adéu; el tren se n'anava no cap a Sarrià, sinó cap a l'eternitat: no el tornaríem a sentir mai més. I tant que l'havíem sentit! I tant que l'havíem sentit el meu pare, el meu avi, i tants pares i avis i tants nins que ja érem homes. Els nostres fills ja no la sabrien l'alegria del carril de Sarrià; en sabrien d'altres... però aquella no. Aquell xiular prim del tren d'anar a la torre...! (...) El tren de Sarrià no duia sinó a la torre. Els altres carrils poden dur a la torre; el de Sarrià només duia a la torre. En els altres van emportades juntes moltes menes de cares, moltes menes de cabòries, cap al Clot o cap a París; però el de Sarrià només podia dur -en la seva edat d'or- al país de les torres: a Gràcia, a Sant Gervasi o Sarrià; al petit descans, a la petita alegria, a la petita poesia de la torre petita, amb el jardinet i la glorieta, i la galeria i les persianes verdes, la figureta en el sortidor, i els coets per Sant Joan, i la xocolata amb melindros de les tardes i el pom de flors que un s'emporta, a entrada de fosc, cap al piset de Barcelona.(...)

Joan Maragall (1860-1911)