|
||
Ai, boscos de Vallvidrera! quines sentors m'heu donat! Tenia el mar al darrera i al davant el Montserrat, i als peus els llocs del poeta que ja és a l'eternitat. Més enllà d'altres carenes, el Pirineu, tot nevat, i aquell dolç país de França que deu sê a l'altres costat... Ai, boscos de Vallvidrera! quines sentors m'heu donat! Tot baixant per la drecera he vist un arbre rosat: ametller que presumies, un altre se t'ha avançat. -De massa matiner que era ara em veus tan despullat: les glaçades d'aquests dies totes les flors m'han llevat; pro encara en tinc unes quantes: mira'm de l'altre costat. -Ara veig que no tens culpa: ametller, que Déu te guard, que sens tu la bona nova no m'ho hauria semblat. |
||
Joan Maragall (1860-1911) |