| A BARCELONA (fragments) |
|
|---|
Olorda; amb Collserola, Carmel i Guinardons;
los llits dels rius que seguen eix mur són les portelles;
Garraf, Sant Pere Martri i Montgat, los torreons.
L'alt Tibidabo, torre que sos plançons domina,
és la superba acròpolis que vetlla la ciutat;
l'agut Montcada, un ferro de llança gegantina
que una nissaga d'hèroes clavada allí ha deixat.(...)
I creixes i t'escampes; quan la planícia et manca
t'enfiles a les costes doblant-te a llur jaient;
en totes les que et volten un barri teu s'embranca,
que, onada sobre onada, tu amunt vas empenyent.
Geganta que tos braços avui cap a les serres
estens, quan hi arribis demà, doncs què faràs?
faràs com heura immensa que, ja abrigant les terres,
puja a cenyir un arbre del bosc amb cada braç.
Veus a ponent estendre's un prat com d'esmeralda?
un altre Nil lo forma de ses arenes d'or,
a on, si t'estreteja de Montjuïc la falda,
podrien eixamplar-se tes tendes i ton cor.
Aquestes verdes ribes florides que el sol daura,
Sant Just Desvern que ombregen los tarongers i pins,
de Valldoreix los boscos, d'Hebron i de Valldaura,
teixeixen ta futura corona de jardins.
I quin esbart de pobles que viuen en la costa?
són nimfes catalanes que et vénen a braçar,
gavines blanquinoses que el vent del segle acosta
perquè amb tes ales d'àliga les portes a volar.
La Murtra, un jorn, la Verge del Port, la Bonanova
seran tos temples, si ara lo niu de tes amors;
los Agudells, en blanca mudant sa verda roba,
abaixaran ses testes per ser tos miradors.
Junyits besar voldrien tos peus amb ses onades,
esclaus de ta grandesa, Besós i Llobregat,
i ser de tos reductes troneres avançades
los pits de Catalunya, Montseny i Montserrat. (...)
Jacint Verdaguer (1845-1902)