En aquestes extasiades, transparents hores de tardor, la gent surt a caçar bolets.
Els vessants dels petits pujols, coberts de pins, del país, s'emplenen de veus llunyanes, de crits, de fressa.
La gent remou la fullaraca, la molsa, la terra, que fa un perfum rovellat, incitant, corromput. Quan
n'apareix una mata, quina delícia de colors, de colors de rovells, ferruginosos, de verdets, de violacis, de grisos! Les
tardes comencen d'escurçar-se. Les herbes fan una olor intensa. Els arbres despullats, tocats de color de vinagre i d'or vell, tenen una
pompa decrèpita. L'aire és viu. Una ramiola de vent fa caure, planejant, les fulles grogues. En els racons emboscats, la humitat
s'hi concentra, blava i espessa. Sobre la molsa titil·len les gotes d'aigua freda. El temps -la tarda- passa ràpidament. La llum es dissol en el
crepuscle. És la tardor. Tot fuig en una fugacitat trèmula. Temps de bolets...
|