| BERGUEDÀ |
|
|---|
I a més es conserva, del passat esvanit, aquest prodigi popular que és la Patum. La Patum de Berga. Jo penso que la Patum només podia néixer al peu del Cadí. La potència del tabal contra la fortalesa de la muntanya; una lluita implacable i màgica, en la qual l'home intenta, a cops de tabal, trencar la muralla del Cadí, sense aconseguir-ho mai. M'agradaria, un any per Corpus, enfilar-me al Cadí, per comprovar si de la muntanya estant se sent el pa-tum, pa-tum de la tenacitat berguedana.
La Patum és una festa que, segons els erudits, aviat farà sis segles. Formada amb ingredients d'èpoques diverses, no sembla exagerat de mirar-se la Patum com una antologia històrica. El primer quadre és el dels turcs i cavallets, una dansa que evoca les lluites entre els berguedans i els moros, però hi ha qui la fa venir de més lluny: seria la transformació d'una cerimònia pre-cristiana que els pobladors del país celebren a honor del déu dels ramats. Després compareixen els diables -maces- i Sant Miquel, que és un quadre ple de pólvora amb el triomf, obligat, del Bé sobre el Mal. Els Gegants, els Nanos Vells i els Nanos Nous donen a la festa un toc de color, però les peces mestres són l'`Aliga, la Mula Guita i els Plens.
En la sorollosa Patum, l'`Aliga coronada és el contrapunt serè i elegant. Dansa al so d'una música delicada, molt notable, i sembla que simbolitza l'agraïment del poble de Berga per l'adveniment de la protecció reial, que en el segle XIV frenà l'opressió dels senyors feudals. La Mula Guita -o Mulassa, o Mula fera- és un animal fantàstic, amb cap de drac, un coll llarg de girafa i un cos enorme cobert d'una roba verda, sota la qual s'amaguen els qui la mouen. És un monstre autènticament primitiu, que duu la boca carregada de coets i petards; el coll es gira a totes bandes, i la gent, comprimida a la plaça, mira d'allunyar-se de l'amenaça i es protegeix del foc amb paraigües vells. La Guita no té aturador, arriba a l'alçada dels balcons i provoca contínuament corredisses i cridòria.
L'apoteosi de la Patum són els Plens, o sigui els diables que duen el cap i el cos plens d'explosius. La carota i el vestit d'herbei els priven de cremar-se. De fet es mouen a cegues, duts del braç per uns acompanyants temeraris, i produeixen en el recinte de la plaça -ocupada per un públic que participa a la festa protegint-se també amb branques verdes- un estrèpit i una fumera indescriptibles. El fum de la pólvora difumina progressivament el perfil de la gent i de les cases, i arriba un moment que s'apaguen els llums. És el moment màgic de la Patum, amb els darrers espetecs sobre aquest ser viu i multiforme que és la gentada en la foscor.
La Patum és una explosió vital, amb un arrelament i una participació popular probablement úniques al món. I començo a sospitar per què el Cadí segueix alçant al nord de Berga la seva enorme paret de pedra: perquè l'estrèpit de la Patum no espanti i faci fugir els cavalls que queden a l'altre costat, a la pacífica Cerdanya.
Josep M. Espinàs (1927)
