| PICASSO I GÓSOL |
|
|---|
Picasso i Fernande van a Gósol cap al 27 o el 28 de maig. Sabem amb certesa que el 29 ja hi són, per una carta adreçada a Apollinaire, en què li dóna la nova adreça: Can Tampanada, Gósol. S'hi estaran fins al 15 d'agost. El sojorn, és, per tant, d'uns dos mesos i mig.
L'obra de Picasso a Gósol és molt abundant i molt variada, amb unes quantes teles de dimensions considerables. Una part important de la seva producció gosolana és concebuda sota el signe del classicisme i del mediterranisme que ha respirat a Barcelona; tendència que més endavant serà designada Noucentisme i capitanejada per Eugeni d'Ors, tot i que abans havia estat ja cultivada per Joaquim Torres-García.
En aquest sentit, l'obra picassiana de Gósol representa un dels moments de màxima sintonia de l'artista amb el nostre país. Picasso s'adona que Catalunya malda encara -quan diem encara volem dir que le problema ja l'havia respirat a partir de la seva arribada a Barcelona el 1895- per trobar la seva identitat, i hi vol col·laborar, ens hi vol ajudar. Per desgràcia, aquesta actitud no fou prou apreciada ni tingué cap eco entre nosaltres, i per desgràcia no ens en queda ni una mostra. Però no tota la producció picassiana de Gósol obeeix a aquests cànons. Un altre conjunt de pintures sembla més aviat oposar-s'hi. Són obres de tendència terral, més d'acord amb la realitat, perquè Gósol queda molt lluny del mar i les muntanyes imposen allí la seva presència. Si en alguns retrats Fernande recorda una bellesa grega, en altres el seu rostre sembla una mota de terra. L'apetència d'escultura hi és perceptible. La més important de les escultures realitzades allí és coneguda simplement amb el nom de Le bois de Gósol, perquè és feta amb un tronc.
En dues de les pintures, L'harem i Tres nus, com també en alguns dibuixos, és perceptible la ruptura que es produirà uns mesos després a París i que obrirà el camí del Cubisme.
Josep Palau i Fabre (1917)