PERÒ DE TOTA LA GENT LLIGADA AMB LA PROPIETAT RURAL DE CASA...
Però de tota la gent lligada amb la propietat rural de casa, que en el meu món d'aleshores arribaven a les proporcions de sàtrapes o megaducs, el qui se'n duia la palma era Ramon Llumà, procurador no precisament dels béns del meu pare, sinó d'una finca que tenia prop de Berga el germà gran de la meva mare i vicari general de Tarragona, doctor Josep Maria de Castellarnau. L'oncle Josep Maria, a qui, a més a més de la importància del seu càrrec, donava molta feina el Tribunal de la Rota i e confessionari, havia deixat la cura de les seves terres a la provada honorabilitat del meu pare, i Ramon Llumà en lloc d'arribar-se a Tarragona, venia a liquidar i a passar un parell de dies a la nostra casa del carrer de Mercaders. Ramon Llumà era alcalde de la Nou, i la seva figura i la seva indumentària constitueixen el record més de luxe que jo pugui guardar de finals del segle passat. Perquè Ramon anava vestit de vellut blau marí, amb botonada de plata, com el més petit dels Fadrins de Sant Boi. Duia naturalment calça curta, i el gec de grans solapes era perfectament quadrat. Ostentava la barretina de color vermell i, damunt l'armilla de seda florejada, s'hi arrossegava escandalosament, com una serp, una cadenassa d'or massís que, més que per a lligar-hi el rellotge, semblava per a fermar un mastí de males puces. Ramon Llumà era sec i colradíssim; lluïa el pèl molt negre, i la mandíbula, tallada, dibuixada i incisiva, tenia un no sé què de distinció esclesiàstica. No dic res de la seva boca, d'un escepticisme pur, amb uns llavis prims, gairebé invisibles; ni dels seus ulls, petits i concentrats com dos grans de pebre. Ramon Llumà, tot i anar tan mudat, arribava amb la càrrega d'una mula de les més honestes. Deixava anar a terra quatre capons com quatre núvies amb cua, i es despenjava del muscle una pesant alforja on hi havia mitja dotzena de formatges de llet d'ovella,d'aquells de Gósol, una mica durents i picants, que a mi se m'hi feia boca aigua, i a més a més dues gerres de mel, amb totes les bresques senceres. (...) i, entre els papers que es treia de la cartera i les monedes d'una bossa de cuiro, sempre deixava anar, com qui no deixa anar res, unes quantes peces d'or de les de vuit escuts, amb la cara del rei Ferran VII. La realitat de Ramon Llumà en la meva memòria és una prova més que evident del canvi que en cinquanta anys ha fet la propietat rural en el nostre país.
Josep M. de Sagarra (1894-1961)