El llac, diguem-ne, amb més propietat, l'estany, de Puigcerdà, és sens dubte un dels racons més sentimentals de Catalunya. És el marc perfecte per a un idil.li. El lloc per excel.lència per a compartir amb delícies, una mutual passió. L'aigua hi reflecteix les nuvolades de rosa i de llet tardorenques, les denses cortines cendroses dels cels de neu i aquella filera espessa de verns -aquests arbres característics de la Cerdanya- que tanca, amb els seus troncs morats i amb les seves garlandes de lluents fullatges verds, el disc argentat de l'aigua. Un passeig ombradís fa voltes a l'entorn. Allí, els capaltards d'estiu, dóna bo de passejar-hi. Sentiu, molt de prop, el cant dels rossinyols dels jardins. Contempleu les dues o tres barquetes que llisquen somniosament. Deixeu un instant el passeig circular i us endinseu, per la banda que dóna al nord -davant per davant de la boca de Querol, l'eterna geliua-, en un passeig fistonat d'uns altíssims pollancs. Entre dues soques d'aquests bells arbres, de fullam mormoladís, hi ha un banc de pedra. És un banc de pedra que ha estat amable testimoni d'innúmeres declaracions d'amor, d'innúmeres promeses passionals, d'innúmeres delicades tendreses. Corre, al costat mateix, un rec molt ample atapeït de créixens, que va a vessar a l'estany. Els meus records del llac de Puigcerdà -penseu que el conec, que l'he pensat, que l'he sentit, que l'he viscut de tota la vida- formarien el contingut íntegre d'un gros volum. Sempre que torno a veure'l, sempre que m'hi torno a trobar al costat, sempre que reprenc, encara que només sigui per unes hores, el màgic contacte, sento que el cor se m'obre, que s'ofereix, sense defenses, a la seva agredolça sentimental imposició. Quelcom de molt íntim i de molt preat s'hi insinua amb una il.lusió, amb una recança, inenarrables.
|
