Una tarda, ja molt avançat el crepuscle, trobant-se més amunt de Dorres, asseguda dalt d'una tartera ferrenya i altíssima, davant per davant del Puigmal, que, de la banda enllà de Cerdanya, enlairava, com per dessobre una gran mar de boires, sa oscada i solitària cresta, la Pilar se sentí corpresa d'una melangia imponderable. A doll fet l'anava amarant la tristesa; una tristesa negra, amargant, atuïda, que no es podia expel·lir del cor. I pensant en si mateixa, en son trist passat, en son trist present, en son trist esdevenidor, de sobte, i sense saber per què, pensà també en Deberga. "Qui era, aquell home?
|
