ARRIBO FINS A L'EXTREM DEL MEU PASSEIG...
Arribo fins a l'extrem del meu passeig. Sóc a tocar la platja d'Aiguadolç. Records d'infantesa, que vénen a mi! Quan érem nois, i anàvem a l'escola dels Maristes, els dijous a la tarda empreníem, i ens semblava una aventura, el que en dèiem excursió a Aiguadolç. Jugàvem amb els palets, de què està plena la platja. Tiràvem unes farigoles al forat de la Bufera i esperàvem que el mar les llencés enlaire. No ho sabíem, però l'esperit se'ns emplenava de tot això: de pietat pels garrofers d'escassa companyia, de la llum tan clara que ens inundava. I els nostres ulls s'acostumaven a mirar el mar. En enfilar el camí de tornada, veig, al lluny, el futur: el braç de Terramar, que s'allarga mar endins. A sobre, Miralpeix. I molt més a prop, la punta del campanar. Les primeres muntanyes tapen la resta de l'església i del poble. Només sobresurt la Verge, que protegeix Sitges amb la seva ampla mirada. (...) Segueixo pujant, i ara se m'apareix el santuari del Vinyet, camí de romiatge quotidià de la nostra gent, l'església dels casaments sitgetans. Després, l'Hospital, tan blanc i assolellat. Passo a frec del cementiri i de l'ermita de Sant Sebastià. I ara veig d'esquena, hissant-se sobre el roquissar, el temple parroquial, la silueta del qual, mirada des de l'altra banda, és tan popularitzada. M'aturo una estona. En tot el passeig no he topat amb ànima vivent. Ara em sembla que tot això és meu, que la bellesa del poble, la seva història, les tradicions, els seus escenaris de lluites artístiques, els seus treballs i els seus jocs, tot ha estat fet perquè jo, ara, m'ho miri.
Ramon Planes (1905)