EL TREN DE LES 6.48
El viatge era curt. No més de deu minuts. Penso que els meus companys estaven xops dels mateixos sentiments que s'havien apoderat de mi, però no obrien boca. Feien veure, igual que jo, que dormien o estaven adormissats. Alguna vegada hi havia qui intentava fer broma: "Aquest mar. ¿Voleu dir que és el mateix que el de casa?". No, com el mar de casa no n'hi havia cap al món. El tren, poc a poc, anava frenant. L'estació de Vilanova ens semblà immensa. Nosaltres, dèiem fent el cor fort, no en necessitàvem tanta. Ens era forçós abandonar el comboi i endinsar-nos per Vilanova. Si el tren anava a l'hora, quan arribàvem tot just eren les set. La il·luminació pública encara funcionava, amb una llum esmorteïda que ens feia que tot i trobar-nos en plena nit, ja fosc, aquella, l'hora d'entrar a classe. Ens creuàvem amb unes poques persones que anaven al tren que els duria a Barcelona. Malhumorats, ferrenys, ni ens tornaven el bon dia. I doncs, ¿què es pensaven, que només ells estaven subjectes al martiri d'haver de sortir del llit, de la tebior de casa, del benestar que havia estat nostre?

"Deixa't de filosofies barates, tu!-. I calla, si pots." Passàvem per davant de la Biblioteca Balaguer, tancada és clar! en aquella hora tan poc adient. Sortosamente estava tancada i ben tancada. "A qui se li acut ajuntar tants llibres. I tot plegat, perquè nosaltres, els estudiants, ens hi trenquem el cap". "Home, jo penso que el senyor Balaguer sí que els devia haver llegit." "Creu-t'ho."

El més prudent era callar. La fosquedat, el fred, la gana, cap de nosaltres encara no havia esmorzat, ens posaven d'un mal humor de mil diable. Desembarcats a Vilanova, anàvem tots per la Rambla Transversal. En ésser a l'encreuament amb la Rambla Principal ens separàvem. Uns continuaven per la Transversal, camí del col·legi dels pares Escolapis, un espaiós edifici amb un petit parc adjacent. Els escolapis feien el batxillerat, i encara ara segueixen al mateix lloc, amb les mateixes funcions. Bé, els altres alumnes, els que anàvem a l'Escola Industrial, ens desviàvem unes passes del nostre camí per anar tots junts uns minuts més. Els vèiem allunyar-se, els altres amb recança, allà d'aquell tros de Rambla Transversal en aquell moment no transitada. Ells anaven ben a poc a poc. Nosaltres també. Però calia posar punt final. Apa!, no et deixis endur pel sentimentalisme.

A mig camí entre aquell punt de confluència entre les dues rambles i el carrer per on jo abandonaria la Rambla Principal per anar cap on era l'escola, hi havia un matrimoni molt amic de la meva família. (...)

Bé, doncs:era un quart de vuit escàs quan entrava en aquella casa. M'instal·laven al quarto de reixa, habitació que donava a la Rambla, i on més tard del dia treballarien les modistes. Oficialment, aquell refugi se m'obria perquè fes un darrer repàs a les lliçons, abans d'anar al'escola. De fet, però, si bé és veritat que obria la Geometría plana y del espacio, de fet em faltava temps per donar la primera queixalada a l'entrepà. Satisfet, em distreia veient passar la poca gent que anava Rambla avall. Eren empleats de Pirelli, o de La Pirelli, com en diu la gent del país. Passava Pere Mestres, tècnic d'aquella fàbrica que després va ésser diputat al Parlament català, i fins i tot conseller de la Generalitat. La democràcia no sempre ho encerta...

A tres quarts de vuit m'alçava per anar-me a l'escola. Ja s'havien apagat els llums de la Rambla, començava el feinejar de les dones camí del mercat. Aleshores, mentre cobria la distància que hi havia entre la casa on m'havia refugiat i el carrer on s'alçava l'escola, sentia contra meu una onada més forta de soliud. Perquè fins a aquell moment tot m'era familiar: la Rambla tocada pel sol que apuntava, la casa del matrimoni que m'acollia, els meus companys que havien desaparegut, Rambla Transversal enllà camí dels Escolapis, i fins i tot el tren, i la truita que a través del pa i entre les meves mans conservava la primitiva esclafor. Aquell era el meu món i no aquell altre on ara m'endinsava, amb l'edifici de l'escola tan rònega. L'estat, o qui fos, no devia posar de racó ni una petita pertida del pressupost per a arreglar l'Escola Industrial de Vilanova.



Ramon Planes (1905)