Però els viatges més íntims i fecunds a Sitges són uns altres: no pas les estades
en plena època turística, ni les
batzegades literàries, sinó, més aviat, aquells viatges que semblen furtius encara
que no ho siguin, quan -tot just començada la primavera, o encara en el punt dolç
de l'hivern
que decau, o bé en el cor auri i secret de la tardor -arribem, un dia feiner a la
tarda, i tot és buit i mut. Hi ha molt poca gent al passeig marítim; des de la
terrassa de la cambra d'hotel, veiem la sorra amb un color de bronze clar,
un color que ens fa sentir com si els ulls tinguessin tacte per
tocar-la. Si sortim a passejar, tot és desert i té l'aire d'una ciutat estrangera.
Són plegats els para-sols, com flors estranyes de tela acolorida, a les terrasses
dels cafès. Però ens
podem asseure, arrecerant-nos, i mirar el mar. Hi ha encara, alguna barca de
pescador, i algun noi crida i corre en el capvespre opac. Al cim de l'escala,
l'església és només un so de campana i la serenor d'una torre. I sabem que,
en un carrer petit i nu, ens espera, al Cau Ferrat -celada en una
tènue claror, com al fons d'una vitrina-, la túnica, d'un vermell taronja esclatant,
de la Magdalena penitent que va pintar el Greco.
|
