NO CAL DIR, DONCS, QUE EL PAISATGE ÉS DUR...
No cal dir, doncs, que el paisatge és dur, i en general despoblat. El protagonista tradicional n'és l'olivera. Recordo, de la meva infantesa, el respecte que la meva mare tenia per l'oli de Les Borges. Era com una marca de qualitat, una garantia. A cavall del darrer canvi de segle es produí el gran moment en aquest ram, i el prestigi es va estendre a l'estranger; la comercialització de l'oli de Les Borges agafà una empenta que semblava sòlida i durable, però darrerament les coses han evolucionat d'una manera negativa. (És curiós com hi ha una certa correspondència entre les esferes pública i privada, entre la política i l'economia: el 1910, en la fase de plena prosperitat, Les Borges Blanques fou designada cap de partit judicial, i el 1965, en acabar-se el període favorable de la postguerra, quedà reabsorbida per Lleida). No és que l'oli de Les Garrigues hagi degenerat, perquè l'oliva de la comarca -l'arbequina, que duu un nom vinculat a Arbeca- segueix conservant totes les seves virtuts. La producció és abundant, resisteix el fred, i l'oli que fan aquestes olives tan petites, fines i negres és d'excel.lent qualitat. El que passa és que collir olives ha deixat de ser econòmicament interessant, almenys en relació amb d'altres temps. És una operació inevitablement artesana i lenta, perquè l'arbre de les Garrigues demana de ser tractat amb molta delicadesa. La competència, doncs, amb els olis d'un altre origen -de cacauet, de gira-sol, de soja- és difícilment suportable. D'altra banda, el progrés de les tècniques del refinat ha permès que entressin en joc olis de qualitat inferior, i la bondat pròpia del de les Garrigues ha perdut significació econòmica. Hem arribat en un punt que l'oli d'oliva autèntic produiria en el paladar de la gent un xoc tan estrany com si assaborissin un gelat fet veritablement amb llet, ous i sucs de fruita.
J.M. Espinàs (1927)