EL PLA D'URGELL
He travessat el pla d'Urgell moltes vegades, en totes direccions. Vull aclarir que quan dic el pla d'Urgell no em refereixo a la comarca estricta -capital Tàrrega-, sinó al gran llençol agrari que agafa també territoris de la Noguera, de les Garrigues i del Segrià. És, en conjunt, un bon país, consolidat, estable, ric; un país per a viure-hi. Des de l'època prehistòrica fins a la construcció del canal fou una de les comarques més pobres de Catalunya, una estepa mísera, amb un sistema econòmic basat en la incertesa de la pluja i els designis obscurs de la Providència. Quan no plovia per l'abril, la misèria era certa i començaven les rogatives. Cada un dels cinquanta-quatre pobles que componen la contrada feia les seves a la imatge que més devoció li suscitava. Però, a més -cas únic-, a l'Urgell feien rogatives col.lectives a la Verge de les Sogues a base de la Treva, o sia de treure la imatge d'aquesta Verge del seu cambril del convent de Trinitaris de Bellvís. Durant vuit dies passaven per davant de la imatge representacions de tots els pobles. Les cançons eren desoladors:

Mare, si marit me dau,
no me'l doneu de Golmés,
que em farà anar defora
i plegar fem pels carrers.

La història del canal és molt curiosa. Se'n començà a parlar a l'època de Carles I d'Espanya i V d'Alemanya -tal com ho senten-, i se'n continuà parlant durant els regnats de Felip II i de Ferran VI. Inspirat pels consells de la seva colla de manefles italians, Carles II donà ordres de fer alguns estudis que no tingueren avenir. Hem d'arribar al 1850 per a veure la constitució a Barcelona d'una empresa a la qual són concedit, per beneplàcit regi, els regadius de l'Urgell a base del projecte elaborat per l'enginyer Andrés i Puigdoller. Puigdoller era el propietari de Raïmat, la gran finca que comprà després el senyor Raventós. L'empresa de Puigdoller fracassà, i es constituí després, sempre amb capital de Barcelona, la societat Girona Hermanos y Clavé y Compañía, que fou el nucli bàsic de la que fou després Societat Anònima del Canal de Urgel, empresa que construí el canal, sota la direcció de l'intel.ligent arquitecte Domènec Cardenal. Fou una labor ingent que avui encara impressiona si tenim en compte que entre 1855 i 1860 hom disposava d'escassos mitjans tècnics. El Canal fou construït a base d'un conveni amb els futurs usuaris, anomenat Conveni de Madrid, pel qual la Companyia constructora tenia el dret de fer seva una novena part dels fruits de les terres regades pel canal.

(...)L'obra de base tingué 145 quilòmetres de llarg; passa pels termes municipals d'Artesa de Segre, Montgai, Preixens, Agramunt, Claravalls, Anglesola, Bellpuig d'Urgell, Arbeca, les Borges Blanques i Puigverd i mor altra vegada al Segre, entre Albatàrrec i Montoliu. La zona plana i exempta, closa en aquest arc que el riu tanca, rep l'aigua per quatre sèquies principals -a part les dues sèquies que reguen la part baixa de la ribera de Sió. (...)

Malgrat d'escassetat d'aigua i la insuficiència del cabal que la companyia ve obligada a donar per tal de beneficiar-se del Conveni de Madrid, la prosperitat i el progrés de la comarca han estat immensos. Actualment la comarca té bones comunicacions ferroviàries i la travessa una xarxa de carreteres. El canal ha estat la clau de la transformació de l'Urgell. Els primers anys del regadiu foren deplorables, no pas solament des del punt de vista de la sanitat del país, per l'extensió i la intensitat del paludisme que s'hi produí, sinó econòmicament, tant per als usuaris com per a l'empresa; però, vençuts els entrebancs d'aquelles heroiques dècades, l'aigua transformà l'estepa en un jardí i convertí la mísera comarca del 1850 en l'empori agrícola que ara tenim, empori dotat d'un magnífic afany de millorament i d'ampliació del regatge a l'Urgell per la construcció del subcanal o canal auxiliar, i la regulació del Segre, obres incorporades a la Confederació Hidrogràfica de l'Ebre. El canal ha estat un factor de vida molt potent.

(1961)


Josep Pla (1897-1981)