LES GARRIGUES
Passat aquest turó burell, de panxa roma i esquitxat d' arços i mates violades, entreu de ple a les Garrigues, i la visió de la terra nua, infinita, ajupida i callada us estremeix el cor profundament. Aquell clap paradisial, que heu deixat als peus de la Bordeta, és la follia, el rabeig d'una encantària delirant, la terra feta carn voluptuosa... Aquesta infinitat de món, que ara us surt als ulls, és la terra feta terra, feta santa, feta mare, feta entranya viva i oberta per a parir amb dolor el nostre pa de cada dia. Sembrats, gorets, rostolls socarrats pel sol; fileres d'oliveres gràvides, grises cellajuntes, immòbils... La terra fa una ondulació somorta; sembla un cobrellit de pobre, apedaçats amb parracs bruts. Ni una gala, ni un floc, ni una floreta, ni un arbre que faci bonic, ni una mota xiroia de verd tendre, ni un rajolí d'aigua corredora. (...)

Quin recolliment! la terra, tristona i callada, treballa i germina amb una serena placidesa, amb una humilitat de mare vella. Ella és la perennitat de la raça, perquè és pols dels nostres ossos, sang del nostre cos i aliment que assacia la nostra fam. Terra de pa, terra d'oli, terra eixuta i pelada, terra amorosa i soferta, quina poesia tens!


Joan Santamaria (1886-1955)

Vocabulari
  • burell: gris fosc.
  • arços: nom donat a diversos arbustos espinosos pertanyent a la família de les rosàcies, de les solanàcies, de les eleagnàcies i de les ramnàcies.
  • gorets: guaret. Terra de conreu que hom deixa sense sembrar durant un o més anys per deixar-la reposar (IEC). Dit d'una terra acabada de llaurar (Riera).