Les immenses cingleres que, com les runes d'un amfiteatre
colossal, migclouen la vall diminuta de Sant Aniol, semblava que
n'anessin a caure a damunt, i les boscúries d'alzines que
s'estenien a banda i altra, des del repeu de les
cingleres fins a les clapisses de Bassegoda, fosques com eren, pareixien les
negres tapisseries que endolaven el grandiós temple on s'hi
celebraven els funerals de les meves il·lusions. Prou remorejaven
les cristallines aigües de la riera que, davallant de l'espantosa
esbaconada de Brull, formaven
amansides gorgues d'un verd esmaragdí, enfilades les unes amb les altres per filigranes
d'argentina escuma; prou s'hi emmirallaven els verns i castanyers
revestits de novella fulla d'un verd tendral, i el sol prou ho
hermonejava matisant-ho tot amb els canviants de sa lluminosa
paleta, i fins els aucells xarrotejaven agradosament per les
bardisses. (...)
|
