LA DONA D'AIGUA
Jo m'estava assegut en aquell pedrís que volta la plaça, a l'ombra, davant la font, i mirava a baix les dones com rentaven en la corrent de l'aigua. Era cap al migdia. A sota mateix d'on jo era hi rentava una dona grossa que picava amb molt aire, i a cada punt, amb una veu forta, escridassava als tres o quatre de mainada que li anaven al voltant fent maleses i posant-se en perill de mort cada moment. Unes criatures totes vestides de blanc, senyores, baixaven de la font al pas de l'aigua, i tot seguit darrera d'elles, l'acompanyanta, ja d'edat, amb cabells blancs, que s'assentà al peu d'un arbre vora d'on rentava la dona. Començaren a parlar-se; però jo, de moment, no vaig escoltar la conversa; i el cert és que amb el soroll de l'aigua, només sentia la veu, de si tan sonora, de la dona que rentava, que sense esforçar-la gens ja vibrava i s'entenia; mentre que de l'altra, que s'estava d'esquena a mi, jo no entenia res. Així no vaig parar atenció en la conversa fins bon tros començada, que vaig sentir que la que rentava deia: -...Venia aquí tot sovint a pintar... A mi m'havia pintat moltes vegades. L'altra no sé què digué. -Oh! sempre més me n'he recordat. No passa estiu que no hi pensi... Sí, sí... Molt. Despr‚s alçà un xic el cap de la seva feina, escoltant amb interès quelcom que l'altra li deia, i li vaig veure la cara fresca d'ulls blavosos i més jove del que el cos aparentava. després tornà a abaixar el cap rossenc, i tot picant la roba amb molt delit, preguntà amb una mena d'indiferència: -Que s'ha casat? L'altra parlà una estona fins a un punt en què ella digué mig rient amb complacència: -Ves! Jo també en tinc quatre... Miri-se'ls, són aquests que corren per aquí... I es posà a ensabonar amb tota consciència una altra peça de roba. Després vaig sentir que replicava al que li deien, sommiosa: -Ah! sí; d'això, sap què fa?... deu o dotze anys deu fer... Jo en tenia setze o disset llavors... Quan tingu‚ la peça ensabonada, s'adreçà un xic, i mirant-se l'altra, diu: -¿I ell no ha tornat més aquí des de llavors? La resposta degué ésser afirmant, perquè ella féu: -Ah! sí...? -un sí, tot volent ésser indiferent, allargat, allargat, gairebé fins al plor; i mové el cap de través com volent dir: No m'ho pensava! Restà un moment redreçada, pensativa. De prompte agafà el picador, i es posà a rentar desaforadament, abaixant molt el cap. Després d'una estona tornà amb veu sonora, natural, gairebé alegre: -Doncs, sí, sí; si alguna vegada el veu ja li pot dir que jo me n'he recordat moltes vegades... Què diu?... Prou que se'n recordarà!... Quan ja volia anar-se'n em deia que me n'anés jo també a Barcelona. Jo -No, no... Devia pensar: Trigaràs a veure-la. Aquí callà de sobte i molta estona, atrafegant-se en la seva feina. Després, ensabonant poc a poc una altra peça digué mudant de to, com si volgués mudar també de conversa: -Ara no se'n veuen aquí de pintors com algun dia, que n'hi venien tants... Va ésser una fuga... Ara no se'n veu cap ni un. La vella, rient, digué alguna cosa; i ella amb to de ràbia continguda, de fàstic, afegí: -Ah! sí! tots van amb la màquina ara. Tot són màquines!... I començà a picar acompassadament, amb uns grans cops tràgics, com davant la ruïna de tota llei de bellesa... Joan Maragall (1860-1911)