Jo no he vist al món una meravella de terra tan perfecta, una
beutat tan sadolla de repòs,
un dibuix tan clar i tan simple, un
pa de verds tan purs i diversos, i un riure tan celest com el que
fan aquesta ratxosa graonada de camps i sembradius, de
pollancredes i coromines,
de reguerons i camins que s'esbadien
enllà d'enllà de la ratlla grisa del Fluvià. Això és definitiu,
tant o més que el Partenon, la Venus de Milo o les Noces de
Rafael. Ja no admet cap més retoc ni pinzellada. Hi ha terres que
tenen la bellesa a la superfície, a la pela, com si fos un tel
empegadís. Aquesta, no. Tota ella és una pasta de massapà, un
rovell ensucrat, un miracle de cosa que t'entra per la vista i
se't fon dolçament a la mateixa boca del cor.
|
