ROCA PASTORA
Una nit fosca de l'any 1882, els habitants de l'Empordà i de la Garrotxa, i els de la vall del Fluvià fins a Olot, se desvetllaren sobtadament a un terratremol mai sentit en aqueixes terres desde que són apagats els volcans olotins, que venim d'anomenar.

La remor fou soptada, seca i aterradora, com la d'un llamp que aterrés una ciutat veïna, fent rodolar les cases, muralles i castells a bocins. Tota la gent de la comarca s desvetllà esglaida, a excepció dels infants, que, com tenen l'ànima més aprop del cel, se deixen commoure menys pels cataclismes de la terra. "Què es això, valga-ns Déu?" digueren obrint finestres i portals, a sos veíns, que feien lo mateix. Els masovers de Castellà de Beuda, casa que ja no existeix, arrancaren a fugir en robes blanques, creient que la casa sels en anava a terra, o que l món se n'entrava.

Què havia sigut? Ningú sapigué respondre an aqueixa pregunta, que feia tot-hom, senyant-se i pronunciant el sant nom de Déu, fins que a la llum del dia vegeren la gran esllavissada que, desde l cingle de Roca Pastora, baixava fins al fons del córrec pregon que porta a Beuda les aigües dels voltans de Sous, cobrint tres quarts d'hora vessant.

Un troç de cinglera, cançat d'estar dret al caire de la montanya, fent centinella segles i segles, se deixà caure rost avall, i, com un frontis que s deslligués d'una basilica, com una ala que l temps arranqués d'una antiga i enlairada fortalesa, se llençà per l'aiguavés, aixafant les oliveres, els roues i les rouredes, fins els mateixos penyals, que ensopegà, sinó volaren llestos, davant el terbolí dels rocs, al precipici. L'esglaiadora esllavissada ho arrasà tot, els recs, els xaragalls i córrecs pregons; escorxant els margens, arrombollà la terra montanya avall, convertint els prats en un areny i les feixes en un pedregam; omplí d'enormes i mal tallats daus els pocs camins que hi trobà, obligant al viatger, o als devots que pugen al santuari, a fer una llarga giragonça.

El vessant un dia cobert d'herba i emboscat, quedà desde aquell dia sense verdor, cobert com un fossar, de blanquinosos òssos de la montanya; la cinglera, que era recta com una parte, quedà esmaixalada, i l'immensa osca de son vuid no s'arrasarà fins que s desprenguin altres cantells de serra, algun dels quals pot-ser no trigarà gaire, atès les grans esquerdes que s'hi veuen.

Tot això no fou més que una nota de preludi de l'horrible terratremol que l'endemà mateix havia de sembrar l'espant i la mort entre ls habitants de Murcia i d'Oriola, segons m'ho explicà l savi i venerable eclesiastic D. Felicià del Noguer, de Segaró.



Jacint Verdaguer (1845-1902)


Vocabulari

  • esmaixalada: esdentegada.
  • aiguavés: declivitat d'un terreny o d'una teulada per on corren les aigües de la pluja, de la fusió de la neu, etc.
  • terbolí: remolí de vent.
  • xaragall: regueró que forma l'aigua de la pluja en escórrer-se per un terreny inclinat.
  • córrecs: escorranc. Excavació produïda en un terreny rost per l'escorriment de les aigües de pluja.