LA DEVESA Havíem llambregat, des del tren, Girona, dreta vora el riu. Pedres grises, ribes de malenconia. Havíem travessat la Devesa, i el seu brancam espès remorejant d'ocells i de fulles verdes, vestia la ciutat amb un altre prestigi. L'home que guaita, de la finestrella estant, les viles i els paisatges, s'enduu un triple record de Girona: el repòs enyorat del riu; la flama freda de les pedres; la senyoria de la Devesa. Tot, mesclat, us estremeix i fa un ressò etern. Guaiteu la Devesa, abans el tren no hagi deixat enrera els arbres i la seu. La Devesa, ombrejada i opulenta a l'estiu; descarnada i opulenta, quan llangueix la tardor. Les branques de la Devesa són més altes que enlloc: volen abastar el cel, com les agulles d'una catedral. Vora els recs, es drecen joncs i lliris. Per les amples avingudes, sota la tarda pàl·lida del diumenge, les noies passegen i riuen, amb llurs vestits virolats, presoneres de les seves mateixes rialles. Vestits virolats de diumenge, a la Devesa! Mentrestant, endevinen la ciutat, els que encara no la coneixen: branques altes com les agulles d'una catedral; recs tranquils i lents com un riu. Tomàs Garcés (1901-1993)