JOSAFAT
Al campanar de Santa Maria s'entra per la capella baptismal. Allí la mística penombra del temple gòtic esdevé tenebrosa. En el frontis, del quadre on sant Joan Baptista tira aigua amb una petxina sobre la noble testa de Jesús, no se'n distingeix més que la taca informe de les carns blanques.

La gran pila, amb la seva tapa clavetejada, els seus baixos relleus primorosos i el seu contingut elegant, desapareix en l'ombra espessa, impregnada de l'especial efluvi que només es desprèn de l'aigua beneita.

A l'angle de la capella hi ha una porta que obriren a cops d'escarpa quan, edificat el campanar, alguns segles després que l'església, hi hagué necessitat de comunicació interior.

Fa angoixa endinsar-se per aquell forat rectangular, fet a l'esbiaixada, sense cap relleu arquitectònic que l'indiqui ni volta que esvaeixi la idea d'enderrocament que suggereix en les juntures dels carreus. Talment apar que el mur peni, i, en traspassar-lo, fredor de pedra esgarrifa el visitant, que s'encongeix, aclaparat per la pesantor que endevina a sobre seu en l'enorme massa, que sembla cruixir i esmicolar-se a l'empenta immensa de l'atrevida nau.

Al fons d'aquest passadís és en va que els ulls s'esforcin; no hi val el tenir-los acostumats a la fosca; res no s'albira; sols una ratlla lívida de claror filtrada indica el junt de la porta: una porta feixuga i tosca, que ofereix una gran resistència a l'empènyer commòs de les mans inhàbils que intenten obrir-la. Un cop oberta, s'entra en un espai estret i llarg, de forma trapezoïdal, estrany i misteriós. Una llum de celístia trista i somorta davalla per un finestral cegat fins a dalt, on vidres polsosos, de colors, tapen una esquifida finestreta.

Sobre l'altíssima obertura arrenca la mitja volta, negra i fumada. Gruixuts llibants de cànem la travessen, i llur vertical paral·lelisme sembla enlairar més i més el sostre d'una manera inquietadora. Grossos claus de ganxo clavats en els junts dels carreus sostenen les cordes enrotllades, perquè no entrebanquin. En un racó, la caixa de l'escala, on l'hèlix de massissos graons de pedra munta fins al cim del campanar, forada també la volta. Apar una torre dins una altra torre, cilindre de tenebres que, amb les seves finestres espitllerades i repartides en la llisa paret i amb la seva porta de golfos poderosos barrada sempre amb forrellat, sembla guardar un secret espantable.

Cap vibració ni cap murmuri de vida no traspassa les aclaparadores muralles; regna allí un gran silenci, com el que deu regnar en els espais siderals: un silenci que esporugueix, i que, a la vegada, admira.



Prudenci Bertrana (1867-1941)



Vocabulari
   
  • carreus : pedra tallada en forma de paral·lelepípede rectangular amb caires vius emprada en la construcció de murs, pilars, etc.
  • apar : sembla.
  • apar : apareix.
  • peni : pateixi.
  • llibants : corda gruixuda d'espart.
  • fet a l'esbiaixada : fet al biaix.
  • commòs : commogut.
  • celístia : claror dels estels.
  • somorta : mancada de vitalitat, de força.
  • espitllerades : amb forma d'espitlleres (d'obertura rectangular llarga i estreta feta en un mur o en una porta perquè hi passi la llum i per a mirar i disparar des de dins cap a fora.
  • golfos : mecanismes formats per una anella de ferro ancorada al brancal d'una porta on hom introdueix un piu unit al batent de la porta i que permet obrir-la i tancar-la.