Molts dies, en comptes d'anar a estudi, m'aturava en mig del Pont
de Pedra sobre l'Onyar, i, amb una peresa invencible, en un estat
quasi d'inconsciència, hi restava hores i més hores, recolzat a la
barana, mirant, mirant, bevent vida, embadalint-me, aconsolant-me.
Des d'allí un hom veu les cases de Girona estendre's a banda i
banda del riu, tot malgirbades, desiguals i tosques, formant un
conjunt virolat com una munió de captaires vestits amb robes
apedaçades amb tota mena de parracs. Cap arquitecte ha ideat una
sola de llurs línies; han crescut sense art ni regla, seguint les
sinuositats del riu i adoptant amb franquesa, a la vista de
tothom, l'actitud més convenient per llençar a l'aigua llurs
immundícies. La policia urbana tindrà molt a tocar-hi; però el
pintor i el poeta, que saben prescindir de certes misèries, s'hi
encanten. Hi ha riquesa de color, hi ha exhuberància de vida, hi
ha quelcom de l'instint diví, que ha presidit la formació del niu
del les orenetes. I amb tot el seu aspecte de captaires i
miserables, aquelles cases tenen una ànima jovençana i alegre, que
reïx de llurs finestres i balcons al primer raig de sol. La llum
hi troba milers de vidres on emmirallar les seves onades d'or; el
vent hi troba cortines de totes formes per a jugar a banderetes.
Allí, en aquelles balconeres rústegues, refilen joiosament els
canaris al primer llustre de l'aurora; allí, damunt d'aquells
terrats i teulades sobrecapçats de gabiasses desiguals, s'alcen
esplèndids vols de coloms, que es destaquen sobre el cel blau com
garlandes de flors blanques, coronant la majestat del sol ixent. I
en entrar més i més el dia, les finestres es van obrint i els
balcons es van poblent. Aquí ua veïna estén al sol la roba
multicolor de la seva bugada; ací una altra, desitjosa de
treballar al aire lliure, ve a estintolar la barana
d'un terradet el seu tauló de planxar; allí una velleta surt tot fent mitja, amb
una llarga agulla sobre l'orella... una llarga agulla, que,
brillant acom un filet lluminós sobre el seu front venerable, li
dóna una semblança amb el de Moisès; més enllà, sobre un relleix
ple de testos, apareix ua regadora, que ruixa, i un braç i una mà,
es belluguen, i a leshores reparareu a l'entorn de finestres
esquifides i rònegues un enfilall esplèndid de verdor i de roses i
clavells, que riuen, riuen benaventuradament; i d'un balcó a
l'altre van i vénen converses; i tot es mou i xerroteja i canta; i
els vailets, que pesquen amb canya des d'un pis, les comares que
es barallen de finestra a finesta, tirant-se de lluny ridícules
arpades, que s'emporta el vent rioler; tot contribueix a
l'animació d'aquell barri pintoresc i estrany.
L'Onyar reflecteix aqueixos moviments i coloraines,
multiplicant-los i prismatitzant-los dins sa vibradora correntia,
entre grans taques de blau de cel i lluentors de solellada; i, per
damunt del barri carnestolenc, la Girona solemnial ostenta sense
desentonament les seves dues notes més artístiques i severs. Sí,
per damunt d'aquella cimbellada
grotesca de balcons, galeries, relleixos, teulades,
torratges i gabiam, la grandiosa catedral es
mostra de cos sencer amb la seva silueta de
tarasca decapitada i,
una mica més lluny, el campanar de Sant Feliu s'aixeca com un
xiprer gegantí, tot místic, tot somniador, parlant de la
inspiració melangiosa dels segles passats.
|
Joaquim Ruyra (1858-1939)
|
Vocabulari
|
|
- estintolar
: apuntalar.
- cimbellada: allò que hom fa servir d'incentiu, per a atraure.
- torratges: testos.
- tarasca: patum, persona important.
|
|