EL MEU POBLE
Aquí, als meus peus, quasi a l'abast de la mà, veig Sant Carles de la Ràpita. És un matí transparent, net, rentat per la pluja. El poble apareix límpid, obert, precís en tots els seus petits detalls. D'ací estant veig la seva albereda (albereda sense àlbers); veig també la seva plaça oberta, que gairebé forma una creu amb l'albereda; els seus carrers amples que menen la mar, la torre de l'església, les fàbriques, el port. A prop meu, aquí, al peu mateix d'aquesta muntanyeta, s'obre l'antiga devesa, envaïda per construccions; el camp d'esports, molt cofoi, amb la seva pista, les seves partes blanques i el verd de l'herba, veig les escoles, encara més ençà escalant literalment la muntanya amb un míser jardí i uns pins raquítics. Enfront de les escoles passen les vies del tren (que està en construcció) obertes a la terra roja, que es perden en una recta entre garrofers; més enllà, cap a la dreta, un pont molt alt passa per damunt de la carretera; els edificis de la Cros amb les seves teulades roges, els seus murs emblanquinats; i el dipòsit de l'aigua, com un enorme i elegant bolet; i veig més enllà, encara, les petites viles de la costa. Tot és net i petit com de joguina; i en el límit de la platja una llarga randa d'escuma que es perd al lluny del lluny.
Sebastià Juan Arbó (1902-1984)