MONTSIÀ
Els Alfacs és un port natural, presidit per Sant Carles de la Ràpita, que és una població que gairebé ningú no anomena així. Els uns, La Ràpita; els altres, Sant Carlos. L'antiga Ràpita, que no era altra cosa que un modestíssim nucli de pescadors, fou transformada per la imaginació de Carles III en una gran ciutat; aquesta visió es posà en marxa, tal com ho prova el traçat d'una part del nou Sant Carles, però no arribà al punt de realització final. Sant Carles queda evidentment modern, però una mica provisional, amb notables contrastos urbanístics. El que passa és que la vida ho salva tot, i a Sant Carles hi ha un batec humà de molta empenta. La decadència de la pesca, més o menys accentuada a tot el litoral de Catalunya, no sembla afectar Sant Carles de la Ràpita. Les barques disposen del port interior, a més del gran port natural dels Alfacs, i les pesqueres produeixen un moviment comercial voluminós. L'espectacle de la subhasta del peix és habitual en aquests casos, i els qui no som de l'ofici ens hi sentim excessivament turistes. Un pot retratar una església romànica amb una certa fredor tècnica, però no es pot retratar una subhasta sense que tremoli una mica el pols, com sempre que es fotografia la vida -sobretot la vida dels altres, autèntica, quotidiana i dura, que nosaltres ens plantegem com un espectacle. No puc evitar, en aquests llocs, en aquests moments, una sensació d'impudor, d'intrusisme. El peix d'aquesta zona té molta fama, especialment els llagostins. A Sant Carles i a les Cases d'Alcanar, a la ratlla ja de les terres de Castelló. Anys endarrera, els barcelonins que anaven cap a València s'ho combinaven per tal d'aturar-se a dinar al Patorrat o en algun altre establiment considerat el paradís del llagostí. Era gairebé un secret, el privilegi d'una minoria bon vivant. La situació ha canviat radicalment. El turisme ha fet una aparició espectacular en aquest Montsià -l'interior és poc habitat i encara menys conegut. Els restaurants i els hotels, que fa deu anys eren escassíssims, s'han multiplicat. Algú ha arribat a dir que en aquesta Costa del Llagostí li van servir, un dia, llagostins congelats. Si fos cert, quedaria demostrat que s'ha produït en aquesta zona aquest fenomen indescriptiblement confús que en diem èxit.
Josep M. Espinàs (1927)