LES TERRES DE L'EBRE
Amb tota evidència, a desgrat que neix gairebé a la balconada cantàbrica, el riu per antonomàsia de la Catalunya meridional és l'Ebre. Ho és pel cabdal que transporta, per la majestat que arrossega i, singularment, per la circumstància que, quan penetra, amplíssim i solemne, al Principat, ja ha estat multiplicat per les aigües del Cinca, de les Nogueres i del Segre, corrents fluvials que baixen del Pirineu, aquella serralada que és el terrat autèntic, exacte, del nostre país total. Del Segre en avall, o sigui des de l'instant en què humiteja les comarques on ressona la llengua catalana, l'Ebre transforma el paisatge, possibilita una economia i determina la caracterologia humana i social de les zones d'ambdues ribes. Així, si Mequinença, Faió i Flix, per exemple, gràcies al riu, són nuclis associats a la producció d'energia elèctrica, el Baix Ebre i el Montsià deuen la seva riquesa agrícola fenomenal al corrent que es vessa en la Mediterrània després d'un recorregut llarguíssim. La quantitat enorme de materials que el riu tragina ha possibilitat el miracle del Delta, grandiós, imponent, ubèrrim. Vist des d'un avió, la punta de l'Ebre, irregular, sempre movible, fa la impressió d'una comarca nova guanyada a la mar. Trepitjades a peu pla, les hortes que hi ha de Tortosa als Alfacs constitueixen una fantàstica simfonia de verds, una autèntica borratxera vegetal. A banda i banda dels canals eficacíssims que reguen les feixes innombrables de la rodalia d'Amposta, la fortuna que floreix amb les plantes és un testimoni irrebatible. L'aigua dóna vida; la vida, treball; el treball, riquesa. Allà, al Baix Ebre i al Montsià, no hi ha trampa. Les viles i les ciutats reclamen artesans; el camp, pagesos; la mar, pescadors. A les Cases d'Alcanar, a Sant Carles de la Ràpita i a l'Ametlla de Mar les flotes pesqueres són considerables i molt renditives. Certament, les terres catalanes de l'Ebre tenen un caire particularíssim, determinat pel gran riu. És singular la panoràmica agrària. Ho és, també, la seva fusió amb la mar. Igualment es constata en la fesomia de cada ciutat, de cada vila, de cada poble. Riba-roja, Ascó, Miravet, Xerta, són grans d'un rosari d'aigua inesgotable, generosa, vital. Tortosa -capital preclara de tota la conca- posseeix una força històrica, centrífuga, tremendament operant. Amposta regeix la comarca de la riba dreta amb encertada visió de futur. Sant Carles, finalment -port de mar-, clou, al sud, la fantàstica representació que l'Ebre escenifica. (1-VIII-70)
Joaquim Casas (1911)