BALAGUER
La carretera té una incandescència de brasa viva i tot el paisatge un vapor d' abrusament, una encesor carmínia, un remor crepitant, una monòtona piuladissa de pardals i una nyonya tan desmaiada que àdhuc la respiració us fa nosa. A una raconada de la plana, recolzat en les primeres rebaves d'un encavallament de muntanyes d'ametista, hi ha Balaguer. Al matí, no es veu. El tapa el bat furient de la solellada implacable i la polseguera de llum que flota a tot el llarg de la ratlla del Segre, allà, a l'extrem de tot. Però en el tombant del sol, quan la terra de l'Urgell va sortint de mica en mica del fogueral en desvari i el garbí encalça de pressa les flames cap a serè, i es va aclarint i dibuixant, i agafa aquell to de palla nova, aquella sedositat de pruna clàudia i aquella pàl.lida verdoreta de mar encalmada, aleshores Balaguer us brolla màgicament davant dels ulls. (...)

No ens enganyem; aquest poblet que sembla un caragolí de nacre és Pedrís, i aquell altre de més enllà que coloreja com un penjoll de cireres, la Ràpita. Balaguer, al fons, ara es destaca amb un perfil de baix relleu de majòlica. Rera la serreta de Santa Maria, la ratlla del cel fa una ràpida i espurnejant bellugadissa, com si el blau fosc de la celístia fos remogut amb un ventall gegantí. El turó torrat del Sant Crist diríeu que és una bola de coure amb una creueta al cim, i el Segre un vidre que li fa de safata. (...)

Som al cap del pont, i els portalers, com que no duem fato, ens deixen entrar de franc a la vella i noble ciutat, que mereix tota la nostra veneració. Balaguer...! Vet aquí un nom que evoca la jovenesa de Catalunya, encarnada en la figura gentil del rei En Jaume. Per aquests verals, entre Lleida i Balaguer i entre Balaguer i Agramunt, ell aprengué d'estimar, li florí la barba, es féu brau i fort, i aquí, sota aquest sol flaó i bullent, se li inflamà el cor amb desig de grandesa i d'imperi. Cada terra cova el seu destí. I aquesta esgambada segriana, magnífica i ostentosa, no pot llavorar més que grans coses i grans fets. Obriu les nostres belles cròniques, i en les pàgines més brillants d'energia i en els passatges més exaltats de llibertat hi trobareu sempre el nom sonor de Balaguer. Raça tenaç i lleial, a fe! Guaiteu aquesta gent del carrer d'Avall que surt a mirar-nos al rampeu de les portes... Encara la duu als ulls, l'ombra d'aquella tragèdia que anihilà en un moment set segles d'epopeia.

I ara, a poc a poc, a poc a poc... Som al Mercadal. El sol es pon enmig d'una gran taca de sang. Dalt el cloquer de Santa Maria, unes campanes tristes toquen a l'oració vespertina. Quina hora més fantasiosa! Tot us fuig dels ulls, el cervell se us omple de fantasmes... Potser no us ho creureu, però, de vegades, entre dos foscams, vagant per aquests carrers balaguerins, se'ns ha aparegut tot de sobte la figura lacerada d'En Jaume d'Urgell, que ens ha mirat fit a fit amb uns ulls terribles.
Joan Santamaria (1886-1955)

Vocabulari
  • abrusament: el sol, l'ambient excessivament calent, etc., donar la sensació de cremor.
  • fogueral: foguera.
  • majòlica: ceràmica amb esmalt metàl·lic.
  • celístia: claror dels estels.
  • cloquer: campanar.