| EL POBLE DE CERÓ |
|
|---|
De tant en tant alguna porta o finestra s'obre com un trau de foscor, en aquella massa ombriva amb aspecte d'enderroc formidable.
Ni un arbre, ni un matoll, ni una romaguera, ni una trista clapa d'herbei verdejant no interromp la monòtona desolació dels encontorns. Uns caminets blancs es dibuixen netament en el llom del turó. Quan hi bat el sol sentiu una immensa angoixa.
No goseu apropar-vos-hi per temor d'arribar-hi cuits. Quan fosqueja sembla un niu d'insomnis i basardes. A tothora us fa l'efecte d'un poble abandonat, car sols per atzar albireu la silueta d'una persona o d'una bèstia domèstica, caminant d'un aire errabund com d'ànima en pena.
Ceró no té carrers. Les cases han nascut a la bona de Déu, sota l'ombra protectora d'un castell, un enorme dau de carreus embrunits, vora el qual s'aixeca l'església. S'enganxen les unes amb les altres arbitràriament, mitjançant arcades i voltes, formant passatges costeruts. El sòl és d'una pedra rasposa, inconsistent, on l'aigua de les pluges forma reguerons i córrecs, muntanyes i valls. Només és transitable amb espardenyes.
Prudenci Bertrana (1867-1941)
