LA LLAR

La llar era el foc-a-terra, el caixabanc, l'aigüera, els càntirs suant sempre una aigua fresca, els plats amb colors d'herbes i d'ocells, les culleres de fusta per a menjar sopes de timó; les cançons i els jocs de l'arri, arri cavallet, ralet, ralet; la bugada amb flaire d'oronells i núvols; el pa fosc, el bes a la mà..., i el parenostre estès, com una abraçada generosíssima, damunt la taula parada. La llar era un món de respecte i d'amor, de temença i d'esperança on no hi havia més llei que la llei de Déu ni més ordre que l'ordre de les coses humils, dels pensaments senzills i del seny. La llar era un equilibri de forces que eixien enlaire, ric en direcció assumpta i en ganes d'arribar. La llar era la terra on es detectaven, cent vegades cent cada dia, totes les coses que tenien vida sobre seu. La llar, però, també era una economia dòcil i un caminar feixuc. La llar era generosa en esperit, i limitada en carn. I perquè la carn era pobra, l'esperit era gran. La llar també era un bressol de fusta, com un vaixell. A aquest bressol, a Os de Balaguer, l'any 1908 nasqué Leandre Cristòfol Peralba, un home pur a qui la vida esperava des de feia temps. Amb la seva arribada fou plena la joia en el cor del pare i de la mare, i en els cors dels arbres per la fusta que un dia donarien a les seves mans: nogueres, castanyers, alzineres, savines, freixes..., i, sobretot, els boixos. Fustes que serien expressió entranyable de la gent de la nostra terra...

Guillem Viladot (1922) Vocabulari     oronells: orenetes.

 

---