| L'ORFENETA DE MENARGUES |
|
|---|
I una i altra quedaren com encantades, pensant en qui podia ésser gent de tan estrany parlar.
Les dones sospiraren llavors vertaderament.
Així ho van fer, i sortint a poc les dues, agafades per la mà, fins al camí, l'emprengueren de nou i no pararen fins a arribar a la ribera del Farfanya. Allí devia succeir-los encara un nou contratemps perquè sa esperança fos més combatuda.
A l'arribar al riu, buscaren les passeres; cada una d'aquelles dones, agitades i preocupades, anava per sa part, tantejant amb el peu les pedres de pas. Havien passat ja les primeres, quan arribant ja quasi al mig del riu... un soroll i un espectacle les omplí d'espant i de sorpresa i els féu perdre l'equilibri. En aquell moment, després d'haver-se vist una flama que es bellugava en totes direccions per les muralles de Balaguer, aparegueren a dreta i esquerra, pel davant i pel darrera, en els cims dels tossals, en les recolzades de la plana, en tots els extrems, i bellugant-se sempre una munió de llums i flames que, com a llamps, travessaven d'un lloc a l'altre, però sempre radiant cap a un centre, ajuntant-se unes a altres quant més s'acostaven, i formant ja a poc com un círcol general, fantàstic, que anava estrenyent-se com més s'acostava cap a la ciutat de Balaguer. L'aparició del primer foc anà acompanyada d'un soroll general, en tots els pobles, de campanes i esquelles que picaven precipitadament, i a més, d'un crit també general, immens, mig fosc a vegades per la distància del lloc on el daven, i fort i terrible quan, sortint del fons d'un barranc veí, indicava que en aquells contorns hi estava la principal força amagada.- Via fora! Visca Jaume III d'Aragó! Via fora! Via fora!- Aquest era el crit terrible amenaçador i universal que acabava d'entrar en el cor de les dues desgraciades esposes, que s'afanyaren per veure si podien topar amb sos esposos abans que el sometent es decidís a envestir i a burlar les artelleries del rei Ferran.
Veure les flames, sentir el soroll de les campanes i el crit de les colles armades, i donar un xiscle descompassat i de desesperació les dues dones, fou tot u.
En tal confusió, cridant, desesperant-se descuidant-se a si mateixes, sense fixar-se ja ni en perills, ni en records ni esperances agradables, ficant els peus entremig de l'aigua del riu, i procurant sols arribar a la part oposada, per apretar a córrer, se separaren desconcertadament l'una amiga de l'altra, en diferent direcció, i sense recordar-se ja cada una que anava amb una amiga, d'igual desgracia i d'igual interès.
El que succeí en arribar a la ribera oposada no es pot explicar: Paula es perdé entremig de la fosca, corrent desesperadament i sens sentir el crit amorós que li dava sa amiga.
Aquesta, que, posant de nou el peu en terra al sortir del riu, cregué per un moment estar en un perill menor, mirant involuntàriament enrera, i veient per casualitat un llum dels del sometent en la direcció de Menargues, es figurà, per la força de la imaginació, tornar a descobrir el llum de sa casa, i pensant en el llum, tornà a pensar en sa filla, i avivant això son aflicció, li arrencà un altre crit de dolor, que donà fugint cap al punt on li semblà veure més llums del sometent. En sa fugida sols dues expressions sortien de la boca de la Blanca: l'una era en veu baixa i seguidament: -Filla meva!-. L'altra era en veu alta però debilitada: -Paula, amiga Paula! - però sempre en un i altre crit no podia apartar mai de sa imaginació i de sa memòria aquell llum que havia penjat en la porta de sa casa i que era llavors l'única companyia que havia deixat a sa amada filla Blanqueta dormida amb la il·lusió i esperança d'estar abraçada amb sa mare.
Antoni de Bofarull (1821-1892)