El diumenge, cinc de setembre de l'any de Nostre Senyor mil tres-cents dinou, va néixer a la vila de Balaguer un noi. Arribava al món abans de terme i tant els pares com la llevadora varen témer que aquell minúscul cos, inert i amoratat, no arribaria a viure. La sala baixa del castell de Balaguer, on havia nascut, s'omplí de testes consiroses que examinaven el nou vingut. Aviat comparegué el capellà de la comtessa d'Urgell, En Jay, i en la mateixa cambra de la partera, amb una bujola d'aigua, va batejar el farcellet gemegós. Aquells dies era present al castell un gran amic del comte d'Urgell. N'Ot de Montcada fou, doncs, qui sostingué el setmesó damunt les improvisades fonts baptismals.
-Quin nom li posarem?- preguntà el capellà.
La mare estava encara massa feble per a poder contestar, i al seu voltant s'atrafegaven serventes i llevadores, sota la direcció de Na Constança d'Entença, àvia del nou nat. I el pare -prou que no sabia el capellà- no era pas home de decisions ràpides. Fou el padrí el qui hagué de contestar, per tots:
-Posem-li Pere -digué-, i preguem que el gloriós sant Pere el faci viure i li recapti de Déu la gràcia que, ja que té per nom Pere, tingui les mateixes ventures que hagué el seu besavi el rei En Pere.
Amb les gotes d'aigua fresca queia damunt el caparró el nom feixuc de tradició familiar i la invocació d'una alta figura. Un i altre semblaven excessius per al fill segon del comte d'Urgell i nét del rei d'Aragó.
|
