Les aigües de totes les Nogueres van a parar al Segre. A la Noguera Pallaresa -que vessa en el Segre entre Alòs de Balaguer i Camarasa- se li suma la Noguera de Cardós, a Llavorsí; abans, a Tírvia, la Noguera de Cardós es beu la Noguera de Vall Ferrera. La Noguera Ribagorçana -que cau dins el Segre un poc més avall, passat Vilanova de la Barca- rep la Noguera de Tor part damunt el Pont de Suert. La hidrografia de les Nogueres no és tan confusa com sembla; ho és, en canvi -i poc menys que misteriosa- la seva etimologia. El viatger troba que no deixa de ser curiós el fet que no hi hagi en tota aquesta contrada un sol riu que es digui Noguera, a les seques, i sospita que aquesta paraula, si no vol dir riu, poc se n'hi deu faltar. És aventurat de creure, com suposen alguns, que Noguera sigui un mot que ve del llatí navica, barca, o del llatí nigra, negra, però és estrany -o almenys no té gaire sentit- que Noguera sigui, en aquest cas, un nom propi que signifiqui allò que en català i en castellà vol dir avui: noguer. Noguer Pallarès, Noguer de Cardós, Noguer de Vall Ferrera,
Noguer Ribargorçà o Noguer de Tor són uns noms que, de tan repetits,
sonen un xic estranys (fent la funció que representen). El viatger considera
que el més probables és que, en aquest cas, Noguera sigui originàriament
un nom comú, no un nom propi, de significat que ignorem i d'etimologia incerta.
La comarca de la Noguera (regió natural situada entre la Ribagorça, el Pallars
Jussà, la Conca de Tremp, l'Alt Urgell, el Solsonès, l'Alta Segarra, el Pla d'Urgell,
el Pla de Lleida i la Llitera) és un país d'aigües bones i abundoses,
on, d'altra banda, no hi ha prou noguers com per justificar-ne el nom.
Escrites -i publicades ja en el diari ABC- aquestes aproximacions, el viatger va rebre una amable carta de l'advocat navarrès don José J. Montoro Sagasti indicant-li que a la revista Destino (núm. 1078, del 5 d'abril de 1958) aparegué una nota seva sobre l'etimologia que considerem. Trobant-la d'alliçonador interès, el viatger, que no és amic de galejar amb plomes d'altri, deixa el seu text tal com anava i copia ací, per creure-les molt sagaces i aclaridores -i ja se n'avindran els savis i els historiadors de la llengua!-, les paraules del senyor Montoro. Estan redactades en forma de Carta al director, i traduïdes literalment, diuen:
"(...) Riu ràpid, en el basc actual, es diu uguerra, i per anomenar amb més propietat una torrentera ràpida, diuen: n'ugarr o ain nuguer, o ain niguerra. Tot això és igual a nuguerra.
La paraula basca nuguerra o n'ugarr per evolució, catalanització (llemosinització, si voleu) va donar lloc, en romanitzar-se el Pirineu català, a noguera, que és l'equivalència evolutiva catalana de l'ain nuguer, o n'ugarr, o nuguerra bascòniques. (...)"
El més probable és que el corresponsal del viatger tingui raó, i, en tot cas, els seus lògics i ben adduïts arguments sempre podran ajudar qui convingui. Les paraules, a vegades són com hospicians que es resisteixen a la mitja filiació; és plausible tot quant es faci en pro de llur empadronament i de llur genealogia, no sempre diàfana. (...)
|
