ELS ARGONAUTES DEL SEGRE
Érem a darreries d'hivern. Els raiers, amb els seus llenys viatjadors, acabaven de desembocar en aigües del Segre. Sis poderosos rais de cinc tramades cadascun formaven la fluvial caravana. Les belles peces de cedre, de faig, i de pi, mestrívolament relligades per a llur perfecta flotació, lliscaven alegrement entre escumes i borbolleig.

Marçal, cap de la colla dels navegants, anava al rai davanter. Erecte a la bella punta, sentia un orgull idèntic al del patró d'un bergantí enfilat en l'alta proa després d'haver capejat una tempesta. Amb el braç enlairat, mentre saludava la seva gent en senyal de victòria, la seva esvelta silueta es retallava com una figura heroica.

A proa i a popa del rai -si la denominació és bona per aquesta mena d'embarcacions no marines- hi havia un timoner satisfet, suat i xoc encara de la brega passada. En silenci i amb ulls espurnejants, els raiers corresponien a la cordial salutació del seu cap de colla, company tanmateix, per bé que fill de l'amo.

Patró i raiers celebraven l'entrada en aigües del Segre.

Acabaven de deixar els ràpids corrents de la Noguera Pallaresa i sabien que, viatjant pel llom del vell Sícoris, tots els treballs, sorpreses i traïdories eren acabades. Ara venia la vida plàcida i blanera; començava la veritable joia del raier! Dintre de poc, s'iniciarien els cants i el platxeri i, ben aviat, des de les margenedes suaus, rebrien testimonis d'afecte dels venturosos pobladors de la terra plana els quals, a través dels anys, contemplaven emocionats llur cursa invariable.

Marçal, dret al peu del timó, mirava somiós el xarboteig de l'aigua a ran dels peus. Arribats a l'aiguabarreig del Segre i de la Noguera, podia oblidar les preocupacions i abandonar-se a somnis i quimeres.

Què enjogassada era l'aigua del riu en la claror del gris-perla del matí d'hivern!, pensà el jove raier, meravellat com si veiés el Segre per primera vegada. Després, vagarívolament, es lliurà a un mental monòleg: Les regolfes i esculls perillosos de riu amunt eren bregues passades. Ja no calia malfiar-se dels embarrancaments, ni calia vigilar tombants traïdors. Ja no calia témer els ensurts de quan els rais s'apunten amb tossuderia contra un marge i costa braç i ajuda tornar-los a enfocar de cara a la corrent. Ja no caldria cordejar els rais de roca a roca i d'arbre a arbre en els passos estrets, acomboiar-los estrènuament a força de braç, o barranquejar-los amb rems i perxes en els passatges de riu prim. Ara, per així dir, la feina es faria sola. El doll del Segre era amable i generós, franc d'accidents i d'obstacles. No calia sinó donar-se al tranc de les aigües; lliscar simplement riu avall! Caldria fer breus estades en alguna serradora de la ruta, mes fins arribar a Tortosa no calia pensar en transaccions comercials d'importància ni en gestions enutjoses que el seu pare li hagués encomanat. Prou tràngols havia passat riu amunt!, rondinà Marçal, mentalment, en un incís de malhumor.

El jove raier de la Pobla es referia, concretament, a la recent embarrancada que havien sofert no lluny del pas dels Terradets, ço que els havia fet perdre la major part del dia i els havia obligat a desconjuntar i a refer quatre tramades. A més, s'havien vistos forçats a passar la nit a Oronés, i Marçal havia hagut de topar-se novament amb l'esguerra-cries del Xatart, la sola visió del qual era prou per amargar-li la diada.

Maleïda partida de fusta!, remugà entre dents, pensant encara en el desgraciat afer que l'obligava a tenir tractes amb aquell vil subjecte noguerenc. Valdria més donar la fusta definitivament per perduda i oblidar-se d'una vegada d'aquell tristament famós personatge!



J. Carner Ribalta