LA CONCA DE TREMP

D'anada seguírem les tresqueres i quina ruta! Ni un pam de pla de res; tot cims i fondalades, tot tiranys que ens enlairaven fins a fregar les bromes amb el nas o codoleres penjades al caire de l'abís, la davallada de les quals era una ràpida corredissa de rocs i de cames; tot el volt de l'horitzó una obscura estesa de turons i carcanades sota un cel agrumollat de boires i de tristeses. De lla en lla trobàvem traginers amb unes rècules de muls carregats de bots de vi i fardells de bacallà. -Hola, mudregos!- feia l'oncle, arrambant l'euga per deixar-los pas- . D'on veniu? -De la Conca, mossèn -responien ells, amb unes as obertes i plenes-. Mo n'anem anta Tolva. Més endavant ens atenyia un xicotàs esporret, amb la manteta al muscle i una verga a la mà. -Apa, bon dia. On anem, mosset? -Cap a la Conquee. Tinc pressee... Adéu!- deia el passavolant, amb unes es com un fiblet i apretant a fuire com un llebrer. Cap a la Conca o de la Conca, seguírem trobant més gent que hi anva o en tornava, amunt i avall d'aquellas camins que semblen esgarrapades de llops. Cadascú ens tornava el salut o la contesta amb una parla i un so diferents. De vegades, tot garlant, ens acomboiaven bella estona, i jo no els entenia mot. Parlaven a glops, de pressa, amb una inflexió xerricosa, amb una cantarella aguda i uns accents onomatopeics que recordaven la força del vent, la borinor de la pluja, l'espetec del tro, el saltar del torrent, el crepitar del foc, el renillar de les mules i l'esgüellar dels animals ferosos. A poc a poc el nom de la Conca em va anar obsessionant. ¿Quina mena de paratge delitós devia ésser, a jutjar per l'estranya exultació amb què en sentia parlar? ¿Seria possible, tanmateix, la seva existència enmig de l'espectacle d'aquell forat de món tan broix i desconjuntat? Veus allà dalto?- feia l'oncle, sovint, assenyalant els tarterars de la roja paredada del Montsec-. Pus, allí. La sensació era feréstega i tendra, alhora, amb una barreja de tot: d'aspror i de suavitat, de fortalesa i de gràcia, d'orgull i de candiment, de tenebres i de coloraines, d'alegria i de silenci terrorífic. La terra, allí, té una convulsió epilèptica i un foll desgavell de coses menudes i boniques i d'accidents gegantins; allí la Muntanya i el Pla fan la darrera batussa en la lluita enfurismada que comença més amunt de Balaguer i acaba a l'altra banda dels Terradets.

Joan Santamaria (1886-1955)