| EL CASTELL DELS COMTES DE PALLARS |
|
|---|
Es troben per allí pedres arrodonides, bales primitives, que es tirarien pels matacans i per un forat fet arran de terra en el tros de la muralla que queda, on se'n veu una entrevessada.
Allò és un niu d'àligues espatllat per un temporal d'hivern; d'aquell casal de nostres antigues glòries no en queden més que pedres escampades, entre les quals torna a sortir la roca viva, que va esqueixant i llevant-se aqueix vestit que li serveix per una estona. (...)
El castell de Pallars era formidable centre d'un estudiat sistema de torres i forts que dominaven tot aqueix país. Queden apuntats més amunt els de Port Aran i del serrat de la Torre, que els defensaven per llevant. Des d'allí es veu el campanar de Sorpe, que era fortificat. Sorpe es comunicava amb Castellaso, aquest amb la primera i la segona torre de Borent, i la segona amb la d'Aloí, últim poble de la ribera d'Espanya. Al migdia tenia les torres d'Isabarre, habitació dels barons de Batella; la torre de Burgo, que està amb la Roca Blanca davant el Mall de Roldan; aquesta es comunicava amb el Pont de la Torre i aquella amb la Torre d'Escaló.
Sota el castell, un repeu de la serra s'avança cap a migjorn, dominat per ell i dominant ell mateix la vall, i sobretot el poble d'Esterri; se'n diu el serrat de Simboi o de les Forques. Des d'allí prenien possessió de la vall els comtes de Pallars, fins que s'extingí tan il·lustre prosàpia; allí juraven respectar els furs del país, davant el llibre que, com un ric tresor, es conserva en la Casa de la Vila. El comte havia d'estrenar aquell dia una capa, que restava dipositada a casa del notari Sanci.
Davant la casa del dit notari, que encara es conserva, hi ha la casa del Duc, que és cremada fa poc i sols en queden dos porxos, que ara s'han tapat amb una paret. Del pilar que sostenia els dos arcs, que és de pedra i calç, en diuen encara el pilar del Comte.
Al costat del castell del Pallars o de València diu que hi havia el poble d'aquest nom, que es traslladà en època més moderna al punt on és ara.
Jacint Verdaguer (1845-1902)