|
||
Ja hem dit que a la Vall Ferrera hom sosté que encara hi viu l'ós i que, tant en aquella vall com a la de Cardós,
sembla que els óssos hi eren abundants. També hi abundaven -i de vegades encara es poden contemplar- els isards. Els isards són uns antílops elegantíssims
i graciosos que solen -o solien- formar ramats relativament nombrosos tot i que també es poden trobar exemplars solitaris o alguna parella. Ara són molt difícils de
veure. La penetració humana i la perfecció de les armes de foc els va eliminant. (...) Segons diuen, abans de la guerra els isards fins i tot recorrien les muntanyes properes
a Llavorsí. L'any cinquanta, en canvi, els caçadors ja s'enfilaven als cims més alts que encapçalen les valls, per trobar-los. Jo, darrerament, no he tingut la sort de veure'n cap, però el primer cop que vaig pujar a la Pica
Roja em vaig ensopegar amb un ramat on se'n podien comptar ben bé una vintena. També, entre altres llocs, n'havia vistos a Núria, on ara difícilment es troben. Els darrers -una parella-, els vaig veure sota mateix del pic de Peguera, exactament el setembre del
seixanta-quatre.
De fet, els isards, com els óssos, com els llops, com els traginers i com possiblement nosaltres mateixos, els excursionistes de motxilla -no de carretera-, som una fauna condemnada a la desaparició. |
||
Estanislau Torres (1926) |