RUBIÓ
Es una amplíssima montanya, que deu el nom a un poble insignificant que sèu en sa falda a la banda de llevant. Té altres i altres pobles, i negres i interminables pinedes, en ses vessants. Es tan alta que fou recullida entre totes pera la triangulació del país, com ho diu la torra que hi resta; més acaba d'una manera prosaica; no té la punta de la montanya de Saloria, la corona de roca del tossal de Turbó, les Osques de Cabrera, ni l bec d'aucell d'un dels cims de la serra de Begues, que no li sé l nom. Es, per dir-ho en una paraula, un gegant sense cap. Desde allí s veuen les principals montanyes de Catalunya: l'interminable Montsech, a mig-dia i ponent, darrera la serra de Boumort; les serres de Bohí, la Malehida, Montvallier, Estats, cap al nord; i a llevant les serres de Cadí i de Maranges. Desde aquesta altura un se pot formar una idea del Pallars. El Noguera Pallaresa, que n'ha tret la meitat del seu nom, passa, a ponent, per sota d'aquesta gran montanya; i ell ens ensenyaria l Pallars mellor que ningú, acompanyant-nos a tots sos pobles i valls, recons i reconets, si tinguessim temps pera fer-ho; més ara l seguirem solament, i encara de travers i corrent, en les tres branques principals en que s ramifica aquest riu, dividint en tres valls principals l'alt Pallars.
Jacint Verdaguer (1845-1902)